Cada dia truquen a la meva porta persones que llueixen una esperança a la mirada, duen a la mà un paper escrit que detalla tota la seva vida passada, aquell recorregut personal dins del laberint laboral que ha topat amb les limitacions de nivell, barreres econòmiques, situacions forçades, decepcions col·lectives, incomprensió jeràrquica i imposició social. Tot una espiral de successos que teixeixen el currículum vitae de cadascú i que ara porten dins d'un sobre o penjant dels dits amb l'esperança frustrada d'incloure un nou apartat al repertori indefinit que encara els resta completar. Jo me'ls miro amb tendresa i per uns instants em canvio els papers, sóc jo la que recorre tots els portals buscant una oportunitat, amb el meu historial divers i plural, amb aquell neguit sobre el dubte de la impressió causada, amb la incògnita de si es llegiran tots els esforços realitzats fins el moment, de si seré l'afortunada en l'elecció, però penso com em poden valorar si no em coneixen. I penso, com els puc jutjar si no els conec, només uns paràgrafs em detallen la seva vida, però no tota.
Cada dia veig passar tota classe de rostres il·lusionats, esperançats i amb ganes d'omplir el seu currículum personal. Però la meva resposta no pot ajudar-los en el seu recorregut, les càrregues fiscals, les hipoteques, les lleis de contractació, les ajudes nul·les per part de l'Estat i l'actual situació d'incertesa no em permet ajudar-los, tan sols els puc oferir unes paraules d'ànim i desitjar-los molta sort, ja que tots la necessitarem per poder afrontar aquesta crisi que promet ser més dura que la del 29...i tot plegat m'ha provocat una llàgrima d'impotència, una llàgrima per cada un que ha passat i seguirà passant pel meu portal.
2 comentaris:
A vegades ni tant sols ens queden llàgrimes d’impotència, davant de certes realitats d’aquesta vida quotidiana, amb tants i tants paranys, potser ja no ens podrem escapar mai mes, treball, fills, company, i ens embarquem en coses i mes coses.....
He tingut la sort de desaparèixer 8 dies d’aquest mon amb el meu amor, a una platja francesa, ningú sabia a on érem, he desconnectat del tot. Es pot fer encara.....ha estat una experiència inoblidable....amb llàgrimes d’emoció i amor.
admirador.
Benvingut de nou admirador, estic feliç de saber que has pogut tastar un bri de felicitat amb la teva princesa lluny dels impediments que diàriament us entortolliguen. Us mereixíeu aquests dies. Un petó doblat.
Publica un comentari a l'entrada