Ja fa uns pocs anys que vaig obrir aquest bloc amb l'impuls de serigrafiar aquells moments que per petits que fossin em produien una esgarrifança perceptible dins la meva pellofa de carn. Petites riuades carregades d'emocions que lliscaven per les dunes pigades fins a fondre's damunt una rajola decorada. Són les meves llàgrimes diverses que he volgut revelar davant d'aquesta pantalla ubiqua, aquesta mirada comú, aquest espai reduït i gran a la vegada que muta constantment mentre movem els dits i els premem amb la insistència de l'índex desafiant, aquell que indica on, quan, amb qui, perquè. De fet mitjançant aquesta finestra he vist passar diverses mirades que m'han aportat bocins de felicitat, amistats anònimes i distants, coneixences futures, la màgia i la tendresa d'aquell moment puntual. Totes elles úniques i valuoses, manifestades i silencioses, ombres damunt la pantalla que s'obre al món, al meu punt de vista particular. A mesura que passen els dies i afegeixes nous escrits vas agafant tendresa cap als visitats que hi passen i deixen el seu peatge, un granet del seu entorn, un rajolí de sentiments. Voldries trobar-te'ls i compartir unes mirades, unes paraules i sobretot uns somriures que són tan necessaris, però són persones que viuen a l'altra costat del portal i resulta quasi improbable coincidir físicament en l'espai.
D'altres vegades tens l'ocasió de coincidir en un punt, uns minuts, uns segons, i aquell anonimat que cobejaves amb cert recel es despulla mostrant l'autèntica identitat. Avui ha estat un d'aquests dies, o més ben dit, nits que he pogut conèixer en persona a dos poetes blocaires, en Santi Borrell i en Ricard Garcia, dues belles persones a qui encara no he conegut suficientment, tenim tot el temps del món, l'infinit de l'Univers. Tampoc voldria oblidar-me dels poetes David Figueres (un altre blocaire) i en Pere Rovira (poeta i traductor) que ens han delectat amb la seva veu i els seus poemes, uns poemes personals i traduïts que ens han emocionat. En David ha recitat alguns dels seus poemes inèdits amb una serenitat per a mi envejable; en Pere ja més experimentat ha brodat la seva rapsòdia amb un ventall de poemes selectius i traduccions personals cosa que ha provocat una casualitat d'aquelles que no t'esperes: ha recitat un poema traduït del poeta francès Pierre de Ronsard, el mateix a qui vaig visitar-li la seva casa de naixement aquest estiu (traurà una traducció de les seves obres l'any vinent).
Tantes emocions contingudes, tantes sorpreses inesperades, tants moments irrepetibles m'han provocat aquesta llàgrima múltiple i diversa, una llàgrima blocaire per a cada poeta que he pogut mirar directament als ulls. Per a vosaltres, David, Santi, Ricard i Pere, quatre llàgrimes de la Violant. I totes elles gràcies també a la Kinzena Poètica.
