divendres, de juny 06, 2008

LLÀGRIMES D'ESCRIPTORA (2)

Recentment algú molt estimat m'ha recordat que un rep el que dóna, el que projecta cap a l'exterior retorna cap a tu i ves per on fa quatre anys vaig escriure una petita narració on apareixia precisament aquesta idea. Ara que s'ha posat de moda tot un seguit de llibres sobre secrets i revelacions semblarà que hagi tret el meu text d'alguna lectura d'aquests llibres però no és el cas. Per tant sigui casual o causal, us deixo que descobriu per vosaltres mateixos LA MEVA REVELACIÓ, extreta únicament de la meva observació de la vida.
Un regal per algú molt especial.
- -
- -
__
__
- -
__


LA REVELACIÓ

I
“A qui llegeixi aquesta carta, per tal que no sigui massa tard per a tu,...” així començava la misteriosa carta que ara fa set dies em manlleva el son. Qui m'havia de dir que l'atzar em proporcionaria aquest gran descobriment, a mi que m'he barallat amb la fortuna i m'he casat amb l'adversitat. Jo que no sóc mereixedora de tanta responsabilitat, doncs sempre n'he defugit. Deu ser una broma del destí, o no. Per més voltes que hi dono no trobo la resposta a aquest enigma.
Si no hagués acceptat aquella feina, potser avui seria un dia més on l'avorriment colpidor i l'angoixa depressiva manarien les meves hores. Si m'hagués esforçat en els estudis i la mandra no m'hagués guanyat, qui sap si aleshores seria una altra persona en un altre lloc i amb un altre destí. Ja no ho sabré mai. El temps no es pot reciclar ni tan sols avui que tot es recicla.
Ja ho deia la mare: “nena espavila que el temps és fugisser, ell va al seu ritme i nosaltres hem de pujar al tren i deixar-nos menar, però això sí, si pot ser amb la bossa plena”. Pobra mare, sempre obsessionada pels diners pensant que així s'aconseguiria la felicitat, que errada que n'estava, però és clar amb la infantesa que visqué no és estrany que manifestés aquests valors. Òrfena de mare als tres anys amb un pare autoritari que l'obligà a treballar als dotze, tot plegat per seguir vivint en la completa misèria, no m'haurien de sorprendre els seus consells, però si hagués sabut el que ara sé, tot li hauria pogut anar millor, i mira que n'era de senzill.
Qui deuria ser la persona que va escriure aquella carta que destil·la tanta tendresa i a la vegada apareix reveladora de veritats absolutes? Com va accedir a aquell gran coneixement que ens podria proporcionar la felicitat duradora? De ben segur que no tingué una vida folgada, d'altra banda seria quasi impossible poder deduir el gran misteri de la vida, com funciona i cap on s'enfila.
Només espero que no sigui massa tard per transmetre el seu contingut als escollits si no vull ser l'única hereva d'aquest llegat, però els recursos amb què compto són tan reduïts que no sé si en seré capaç.

II
La ràdio, l'únic contacte virtual que tinc amb l'exterior, em desvetlla sobtadament tot just quan són les set del matí amb una notícia que no em deixa del tot indiferent: “l'Estat Espanyol ha decidit recolzar l'atac preventiu a l'Iraq per a garantir l'alliberament del poble iraquià i per a demostrar l'existència d'armes de destrucció massiva..." però la meva realitat em retorna al meu món i m'adono que no sé com podré sortir-me de l'atzucac tenint en compte la gran ajuda de què disposo i del panorama desolador que contemplo dia rera dia sense que hi vegi la llum: mare de tres criatures en edat escolar, vídua des de fa dos anys, pis de lloguer, hipoteca de la casa on vivíem.

III
El foc va cremar la totalitat de la casa en un tres i no res. Començà a la cuina per una fuita de gas butà i s'estengué cap al menjador on els mobles i cortines acceleraren la devastació total. El meu Quimet va poder treure'ns de la casa a temps però ell va quedar arrossinat a conseqüència de les cremades i dels fums mefítics que va respirar. No va durar més de sis mesos.
Les meves filles i jo vam haver de traslladar-nos a un sòrdid pis de trenta metres quadrats d'una sola habitació decorada amb impregnacions d'humitat, tassa de bany a l'estil dels serveis de les autopistes franceses, força empudegat, i reduïda cuina de “disseny”, amb bombona de gas butà, sense extractor de fums i un projecte de taulell cementat. Tot plegat com l'espai que ocupava el nostre bany. Si no haguéssim recelat de contractar una assegurança com déu mana i no ens haguéssim volgut estalviar uns diners, sempre els fotuts diners, almenys no tindríem la càrrega de la fantàstica hipoteca que ara fa cinc anys vam contractar en una coneguda entitat d'estalvis per un període de vint-i-cinc inacabables anys que prefereixo no recordar.
Les llàgrimes llisquen dels meus ulls cada vegada que ho penso i miro al meu entorn, no sé realment si val la pena seguir lluitant, la meva vida és un desori, el meu cos em pesa, els pensaments em rebutgen i la meva ànima corsecada ja fa temps que ha fugit de mi. Si no fos per les meves filles jo ja no seria aquí, de ben segur que no.

IV
Trobar feina no va ser cosa de bufar i fer ampolles. Jo no havia estat una bona estudiant, no m'agradava i no en veia la utilitat. Que n'era d'ingènua, així que em vaig inscriure a l'atur quan ranejava la quarantena puix que la pensió de viduïtat me la denegaren. Al Quimet l'havien ensarronat a l'empresa on treballava la qual no havia efectuat mai els pagaments corresponents a la seguretat social. Sempre vam pecar de passerells. Qui voldria contractar una dona mesella, sense estudis amb la càrrega addicional de tres criatures?
Com era d'imaginar la recerca va resultar endebades i els rebuts anaven caient mentre els estalvis s'havien reduït a la mínima expressió. Ni tan sols em podien embargar la casa, només era un munt de runa i cendra. Ja torno a esclafir a plorar de ràbia i impotència. Quimet, si fossis aquí!

V
No m'ho puc creure, m'havien ofert una feina com a masovera d'una gran masia situada a les afores de Vilafranca, a uns set quilòmetres aproximadament, la qual cosa m'havia deixondit per primera vegada. Masia catalana del segle XVII on no li mancava detall. Envoltada de dues hectàrees de vinya de macabeu, xarel·lo i parellada, s'abastava d'un gran pou situat al bell mig del pati enfront de la façana, amb un celler imponent i impecable a la planta baixa una mica soterrat, amb una capacitat per a unes vint mil ampolles de cava totes elles col·locades en pupitres formant tres fileres perfectament arrenglerades. Al pis principal s'hi trobaven les dependències destinades a l'habitatge: una gran cuina de cirerer amb llar de foc, un majestuós menjador amb una gran taula de castanyer per a dotze comensals, bigues de fusta, quatre habitacions enormes i un bany amb una banyera hidromassatge, un bidet i un lavabo. Però el que més em delectaven eren les espaioses escales amb voltes a la catalana que conduïen als diferents pisos, amb unes curvatures suavitzades que recordaven una closca d'ou, ornamentades amb rajoles d'il·lustracions florals i bases de fusta ben envernissades amb barana de ferro forjat pintada de negre, realment molt elegant. Al pis superior hi havia les golfes que antigament s'utilitzava de graner. Era la part més sinistra de la casa on se m'havia prohibit expressament l'entrada sense cap més explicació.
En aquesta masia només hi habitava una senyora d'edat molt avançada que necessita l'ajut d'una persona que li realitzés totes les tasques de la llar que incloïen la neteja i el guisat. Els seus dos fills vivien casats als Monjos i a Vilafranca. Les enraonies deien que no se'n volien fer càrrec d'ella, a més estaven renyits per temes relacionats amb algun testament. En canvi, pel que feia a la cava, la gestionava un reconegut enòleg de la comarca a càrrec d'una associació penedesenca que n'era l'actual propietària.
Com a cuinera, jo no n'era gaire bona i pel que feia a la neteja no tenia molta cura a eliminar les impureses que sovint es dipositaven arreu, realment no n'era cap amant d'aquesta feina, però no la podia pas rebutjar, a més em permetria abandonar el nostre “encantador” piset amb la companyia de les meves dolces princesetes.
I quines perles, que no era poca cosa. La Neus tenia tres anys, era viva com una fura, contestatària, hiperactiva, autosuficient, però això sí, molt falaguera i condescendent quan l'ocasió ho requeria. La Carme, dos anys més gran, es mostrava més inestable, se sentia la reina destronada i moltes vegades semblava absent, d'altres es rebotava amb tot i tothom, però tenia un bon cor. L'Elisenda que en tenia set era la més sorprenent i desconcertant a la vegada, ho controlava tot, era molt responsable, atenta, educada, però a la vegada era misteriosa, no sabia mai què pensava realment, però s'ha de reconèixer que tenia do de gent.

VI
Fa quatre dies que ens hem instal·lat a la masia a les envistes de la qual s'hi pot albirar com les vinyes comencen a arrenglerar-se desplegant llurs catifes virescents que simètricament distribuïdes conviden a participar de tan bell esdeveniment.
La senyora s'està adaptant força bé a nosaltres, àdhuc hem començat a intimar tot i la disbauxa que impera quan hi ha les nenes ja que per edat els correspon aquest paper absorbent i enervant.
Sembla ser que a les golfes fou on morí el seu home ara fa deu anys com a conseqüència d'un atac de cor fulminant després d'una forta discussió que mantingué amb els seus dos fills arran del testament que l'home havia signat a favor d'una associació de minusvàlids. Des d'aleshores ningú hi ha tornat a posar els peus. Sento esgarrifances només de pensar-ho, a més, durant la nit s'escolten sorolls, corredisses a quatre potes provocades possiblement per algun rosegador que s'hi passeja lliurement absent d'aquests fets tan esfereïdors. Quant de dolor deu haver sofert aquesta dona sense marit, sola i rebutjada pels seus propis fills. Quina divinitat podria voler tant de patiment a una persona que l'única falta comesa ha estat ser l'observadora passiva de tots aquests esdeveniments. No hi ha res que pugui justificar tanta desgràcia, és clar que parlant de desgràcies ja hi estic avesada, doncs, les meves no es poden pas desmerèixer.

VII
Aprofitant que la senyora Antònia dorm profundament i que les meves filles són a l'escola no puc evitar la temptació de pujar a les golfes d'esquitllentes tot i la basarda que em produeix. Dubto un moment, però finalment una força superior m'esperona a seguir escalant cadascun dels graons d'aquella magnífica escala. Les mans em suen. El cor em batega acceleradament com si fos a punt d'explotar. El cap sembla girar al meu voltant separat del meu cos. Els cabells estan electritzats i un tremolor em persegueix per tota la cama, però continuo escales amunt sense reflexionar el que estic fent. Hi he d'anar com sigui. Però just quan arribo davant de la petita porta de fusta m'adono que no tinc les claus i desconec on estan amagades, potser les van llençar, qui ho sap. Però un cop fet el pensament no puc pas fer-me enrera, he d'entrar-hi de totes maneres. Llambrego tots els racons de la porta per si canvia la meva sort, però res, ni rastre de la clau. I justament quan ja me n'anava copso un reflex metàl·lic a l'interior d'una garrafa de vidre que adornava un replà. No m'ho penso dues vegades, m'ajupo i fent equilibris a la gatzoneta agafo aquell objecte que efectivament era una clau d'aquelles antigues, gran i amb una sola dent. M'acosto de nou a la porta; el meu cor em xarbota de nou però no en faig cas i intento d'encabir la clau al forat del pany. Al segon intent s'obre la porta i amb aquell garranyic característic aconsegueixo per fi accedir a l'interior.


VIII
Era obscur, la bombeta no s'encenia, l'aire era estantís, les teranyines s'havien apropiat de tota l'estança i la pols cobria l'espai del terra i de la llibreria que s'intuïa a la paret esquerra d'aquell lloc. El silenci era engavanyador. Les finestres estaven tapades per unes cortines vermelles totes ratades pels ratolins, aquells que cada dia em delectaven amb el seu ball nocturn. També s'entrellucava un gran bagul arraconat a un escaire al costat de la llibreria, però estava mig embolcallat per una espècie de flassada bruta i esfilagarsada. No m'hi veia prou bé i vaig optar per apartar les cortines per deixar entrar la llum i poder ullar detalladament tot el que hi havia. Si em veiés en Quimet em reprovaria el que estava fent, sempre em deia que no estava gens bé que escorniflés en els assumptes de les altres persones, però la meva curiositat innata era ineluctable.
Per fi es féu la llum, tot era tal com havia intuït i ara era l'hora d'anar per feina, no fos cas que la senyora es despertés. Primer em vaig dedicar a escrutar els llibres dels prestatges, tots ells semblaven molt antics, alguns dels temps incunables, decorats amb ornamentacions daurades amb títols i noms que jo desconeixia: “Sonnets” de Shakespeare (1609), “Els versos d'or” de Pitàgores, “La divina comèdia” de Dante Alighieri, “L'Alquimista” de Paulo Coelho (1988), "I Ching" de Wilhelm, Horaci, Hierocles, Plutarc, Arriano, Agripa..., la qual cosa no era cap novetat ja que no havia obert mai cap llibre tret dels pocs que m'obligaren a llegir a l'escola, a tot estirar no arribava a la desena, tots ells en castellà, per descomptat, ja que una servidora va estudiar en una escola pública on el català era quasi prohibitiu, no com passava amb algunes escoles de la comarca que foren capdavanteres en aquest camp.
Mentre repassava aquelles relíquies entre les mans, els dits quedaren enllardats de polsim negre i de teranyines blanques, tot plegat una barreja poc seductora on s'hi barrejava un tuf entre resclosit i humit que em resultava molt familiar.
Finalment vaig decidir tafanejar, com diria en Quimet, el bagul de l'esquerra. Vaig apartar el teixit o el que quedava d'ell i se m'aparegué una imatge esbalaïdora, talment un cofre sorgit d'un vaixell pirata de fusta massissa folrat amb roba de vellut color ocre amb un cadenat rovellat que el pas del temps havia accelerat per l'acció de l'ambient humit que es respirava: al sostre que s'aguantava per unes magnífiques però corcades bigues de fusta s'hi observaven grandioses goteres provocades per llurs teules superiors trencades. No em va costar gaire de trencar el candau i vaig començar a escodrinyar tot el seu contingut. Entre els llibres florits i les llibretes escrites a mà s'hi amagava un papir desgastat molt ben enrotllat amb una llaçada daurada. A cop d'ull ja vaig tenir la impressió que contindria alguna cosa important. El cor em tornava a bategar amb força i l'emoció s'anava fent més intensa a mesura que anava desenrotllant aquella peça d'art. Els ulls se m'enteranyinaven fruit de la tensió del moment, i la gola se m'assecava a cada aspiració que feia. Tenia la sensació que aquell document havia esperat molt de temps que algú el descobrís i que jo n'era l'escollida. Era un mecanoscrit fet amb molta cura, lletra clara i redactat en una llengua per a mi desconeguda el qual no anava signat.
Amb el meu reduït coneixement de llengües m'era una mica difícil d'entendre què hi posava exactament, només entenia algunes paraules que s'assemblaven al català. Aleshores un darrer impuls em va empènyer a regirar les llibretes escrites que contenia el bagul per si trobava alguna pista que m'ajudés a desxifrar aquell escrit. Efectivament, estaven plenes de notacions sobre el citat document com si alguna persona s'hagués encarregat de traduir-lo al nostre català contemporani a més d'un llistat amb el nom de quinze persones amb llurs adreces corresponents. Segons es desprenia corresponia a un document datat del segle XIII escrit en provençal. Entre les moltes fulles escrites es va desprendre un sobre tancat amb una anotació al damunt que hi deia: “Qui ho trobi”.

IX
"A qui llegeixi aquesta carta, per tal que no sigui massa tard per a tu, doncs la vida no és altra cosa que tot el que ens passa mentre fem altres plans. En Pitàgores, els trobadors, els budistes i en Shakespeare, ho sabien prou bé, per això no s'ha de malbaratar aquest privilegi que se'ns ha obsequiat ja que una vegada s'esmuny tot torna on era, allà d'on venim serà on anirem. Si fem de la vida una lliçó d'esperança no caldrà plorar les penes sinó lloar les virtuts fruint de la joia que ens ompli a cada instant. Per tal que això sigui possible només caldrà seguir el principi que tota l'energia flueix i retorna al seu origen de manera que tu ets ell i ell és tu tancant aquest cercle omnipresent. Si vols ser ric en amor, dóna'l i et serà retornat; sigues generós i la generositat recaurà sobre teu. Escolta el sentiment que gaudiràs en aquell precís instant seguit d'un plaer tan immens que només serà percebut pel qui sàpiga traspuar aquest llindar tan estret que separa l'home de la divinitat, sentint com ell i el seu poder a dintre teu. Així i només així assoliràs la pau i la felicitat total al teu voltant, però sigues caut ja que caldrà vorejar els paranys disfressats que éssers no mereixedors construiran al teu voltant, desvirtuant i desafiant aquesta llei, infonent els odis, les rancúnies, les pors, les guerres, la fam i la desolació únicament per al seu propi benefici. Però tot l'horror causat els serà retornat abans del judici final. És una qüestió d'equilibri universal. Per tant, sigues valent i accepta aquest repte de viure amb harmonia i veuràs com totes les portes se t'obriran de bat a bat fent realitat tots els teus somnis i a la vegada transmet aquest missatge ancestral talment com a mi de bell antuvi se m'ha convidat.

Canvia la direcció dels teus ulls
aparta d'aquests possibles brosses
que emmascaren la realitat que esculls
no permetent eliminar les crosses
per por de perdre el que ara aculls.

¡Ôm Namah Shivaya!"

X
He resseguit fil per randa cadascun dels estels que pinzellaven el sostre extern del mas recordant a cada espurna com d'errada havia estat tota la meva vida, sempre vivint supeditada als valors materials, les falses aparences, l'orgull, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa, la hipocresia, la falsa bellesa i vet aquí que al final m'he topat amb la pobresa, la vergonya, la desesperació, el desamor i la soledat. La carta tenia raó, un recull el que sembra i ja comença a ser hora que cultivi un nou sembrat on hi fructifiqui la il·lusió, l'amor, l'amistat, l'esperança i que alhora els fruits s'escampin amb el vent com la llavor regeneradora d'un nou jardí de l'Edèn. Només caldrà que entre tots abonem aquesta terra empobrida on ara per ara només hi germina l'odi, l'ambició, el poder i la guerra. Per això difondré aquest missatge fent-vos a vosaltres els hereus d'aquest llegat d'innegable valor, perquè qui ho llegeixi sigui valent i accepti aquest repte per tal que no sigui massa tard per a tots.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Efectivament tothom rep el que dona,i especialment si estima sense esperar res a canvi, encara mes. No tinc paraules per expressar el contingut d'aquest escrit maravellós. Les coses no pasen perquè sí!! El que li regales aquest escrit, deu esser molt especial. Sempre seré el teu Admirador. Un petó molt especial amb tota la meva tendressa.

Violant ha dit...

Moltes gràcies Admirad@r, les persones especials sempre em deixen una petjada imborrable i formen part de mi. Un altre petó ben especial!