divendres, d’abril 21, 2006

LLÀGRIMES CATALANES (1)








...Llàgrimes de catalana...
No us penseu que us vagi a parlar de política, ja n'hi ha que hi tenen la mà trencada. El que us voldria explicar és una petita anècdota que he viscut justament aquesta tarda mentre la meva filla jugava al parc. Estava sentada en un banc sota uns fils de raigs de sol que reviscolaven entre els núvols, mentre estava observant les cridòries dels infants, les mares fent grups d'afinitat, els vianants que casualment passaven prop d'allà i en aquell precís instant la meva ment ha començat a somiar desperta. M'he imaginat com seria una biblioteca-jardí botànic-hivernacle, un lloc ideal per poder llegir un bon llibre envoltada de tota classe de flors i arbusts amb la claror natural del camp, les aromes florals flotant a l'aire, el brugit suau del vent fent onejar les fulles i això sí, una bona cadira individual ergonòmica amb taula incorporada i petit armariet per a deixar-hi les bosses que una servidora sempre va traginant el bolso i la cartera a part de la motxilla i les jaquetes d'ambdues. Hi podria haver tres ambients diferents: la sala on s'ubicarien els llibres amb la possibilitat de poder-los llegir allà mateix; la sala jardí exterior, ple de flors i les esmentades cadires; i la sala hivernacle per a la temporada d'hivern, per no passar fred ni les inclemències habituals de la primavera i la tardor. Us ho podeu imaginar!
Bé, mentre estava dibuixant mentalment el gran complex lector- lúdic, he sentit unes veuetes de dos nens que jugaven prop meu. PARLAVEN EN CATALÀ entre ells. Eren dos germans d'uns set o nou anys, però el més sorprenent no era el fet ni que fóssin germans, ni que parlessin català (que al meu poble el parla la gran majoria) sinó el fet que eren dos nens EQUATORIANS llurs pares van immigrar cap al poble no fa molts anys i pel que he pogut copsar s'han integrat perfectament. I em pregunto, i els que fa molts més temps que viuen al nostre petit país i que són els nostres veïns com és que ni tan sols s'adrecen a nosaltres en català (ja no demano que ho facin en la intimitat) però podrien esforçar-se en fer-ho.
El que m'ha quedat clar és que dedico un BRAVO per a aquests nens i per als seus PARES. Són més catalans que molts que viuen entre nosaltres.
I això m'ha provocat una llàgrima catalana...

8 comentaris:

Anònim ha dit...

política? qui parla de política? :)
Amb aquest programa de jardí-lectura ja et pots presentar per alcaldessa, que jo et votaré!
M'ha agradat molt l'escrit.

Violant de Bru ha dit...

Gràcies Ramon però la política no m'ha interessat mai però potser algú que tingui poder i potencial em copiarà la idea (no em sabrà greu) i en podrem gaudir tots. Seria bonic!

Violant de Bru ha dit...

Hola biseroca! Quina sorpresa més gran que m'acabes de donar ja que no esperava visites fortuïtes. Gràcies. Com sempre dic, la vida està plena de sorpreses i mai em deixa de sorprendre. Si estem atents als petits detalls descobrirem l'essència de la vida. Benvingut/benvinguda al meu món!
Ens llegim, doncs.

Violant de Bru ha dit...

Per cert, no he pogut obrir el teu bloc, ja me'l donaràs si vols que et visiti. Bona nit.

Anònim ha dit...

La veritat és que la cosa hauria de ser normal, però quan escoltes als nens i nenes acabats d'arribar de qui sap quin racó del món, parlant en català, tan bé... emociona, la veritat. Afortunadament, els infants -encara- no tenen prejudicis, després, ja veurem, depèn de com els tractin, de qui es trobin pel món, de tantes coses...

Violant de Bru ha dit...

Esperem que aquests infants no trobin el rebuig social i ajudin a construir una nació catalana juntament amb els nostres fills.

Lupus Minor ha dit...

HA HA HA HA!
HA HA HA HA!
HA HA HA HA!
HA HA HA HA!

(Perdona, Violant, és que acabo de llegir el post del vaixell americà; crec que tardaré uns quinze minuts a deixar de plorar, de tant de riure.)

Violant de Bru ha dit...

No et preocupis, a mi també em va provocar la mateixa reacció. Per cert gràcies per participar al meu poema compartit. Si guanyem algun premi ja t'avisaré pel sopar però espero que no sigui lluna plena aquell dia, je, je.