LLÀGRIMES CATALANES (1)

...Llàgrimes de catalana...
No us penseu que us vagi a parlar de política, ja n'hi ha que hi tenen la mà trencada. El que us voldria explicar és una petita anècdota que he viscut justament aquesta tarda mentre la meva filla jugava al parc. Estava sentada en un banc sota uns fils de raigs de sol que reviscolaven entre els núvols, mentre estava observant les cridòries dels infants, les mares fent grups d'afinitat, els vianants que casualment passaven prop d'allà i en aquell precís instant la meva ment ha començat a somiar desperta. M'he imaginat com seria una biblioteca-jardí botànic-hivernacle, un lloc ideal per poder llegir un bon llibre envoltada de tota classe de flors i arbusts amb la claror natural del camp, les aromes florals flotant a l'aire, el brugit suau del vent fent onejar les fulles i això sí, una bona cadira individual ergonòmica amb taula incorporada i petit armariet per a deixar-hi les bosses que una servidora sempre va traginant el bolso i la cartera a part de la motxilla i les jaquetes d'ambdues. Hi podria haver tres ambients diferents: la sala on s'ubicarien els llibres amb la possibilitat de poder-los llegir allà mateix; la sala jardí exterior, ple de flors i les esmentades cadires; i la sala hivernacle per a la temporada d'hivern, per no passar fred ni les inclemències habituals de la primavera i la tardor. Us ho podeu imaginar!
Bé, mentre estava dibuixant mentalment el gran complex lector- lúdic, he sentit unes veuetes de dos nens que jugaven prop meu. PARLAVEN EN CATALÀ entre ells. Eren dos germans d'uns set o nou anys, però el més sorprenent no era el fet ni que fóssin germans, ni que parlessin català (que al meu poble el parla la gran majoria) sinó el fet que eren dos nens EQUATORIANS llurs pares van immigrar cap al poble no fa molts anys i pel que he pogut copsar s'han integrat perfectament. I em pregunto, i els que fa molts més temps que viuen al nostre petit país i que són els nostres veïns com és que ni tan sols s'adrecen a nosaltres en català (ja no demano que ho facin en la intimitat) però podrien esforçar-se en fer-ho.
El que m'ha quedat clar és que dedico un BRAVO per a aquests nens i per als seus PARES. Són més catalans que molts que viuen entre nosaltres.
I això m'ha provocat una llàgrima catalana...

LLÀGRIMES DE PASSIÓ (1)

...Llàgrimes de passió...

Cau la nit, el cel es cobreix amb un mantell vellutat fosc, els estels són diamants que espurnegen aleatòriament dins del tapís celestial. Un gran botó adorna la capa que la segella durant el temps que perduren els nostres somnis, mentre la calma es va endinsant a cada pam de terra, a cada centímetre de la nostra llar. És just en aquest precís instant quan el cor comença el seu batec més accelerat, els ulls cerquen la correspondència d'uns altres miralls, perquè els segueixin amb complicitat. Tot queda implícit a l'aire, només resten unes passes fins a l'infinit. Les mans acaronen els espais que ens separen, amb delicadesa, sense pressa, contornejant les formes sinuoses, els rius, els llacs i el mar. La respiració s'accelera a cops de tramuntana, que esdevé un cicló enfurismat. Tot sacseja, tot tremola, llampecs, espurnes, el foc, mil colors cobreixen el meu cel i la humitat que llisca de nou per les meves galtes: el riu s'ha desbordat per un excés de felicitat.

LLÀGRIMES DE FELICITAT (1)

...Llàgrimes de felicitat...

Ja la tinc, ja li conec el rostre, el nom, la meva nena, l'altra, un regal de la providència o de l'atzar; un impuls sobtat que s'ha vist materialitzat en forma de fill; una nova família a la distància per qui vetllaré i que formarà part dels meus somnis, preocupacions, alegries i tristeses, malgrat no podré acaronar-la, ni tan sols veure-la somriure. Ja té un pare i una mare que la cuidaran però em sentiré responsable de tot el que li ocorri a partir d'aquest moment. Voldré conèixer com progressa, com es relaciona amb el seu entorn, què li preocupa, què li agrada, què li agradaria. Ara ja tinc dues filles nascudes quasi simultàniament però només separades per un espai físic o virtual però ambdues niaran a dins del meu cor al compàs dels meus batecs.

Benvinguda sigues a la meva vida Rathnamma.

Una llàgrima de felicitat cap a Anantapur perquè t'arribi cap a tu i alhora també cap als teus.

LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (1)

...Llàgrima d'emoció motera...

Avui finalment m'he decidit, després de no sé quants anys que insisteixen, finalment m'he comprat un casc per anar amb moto. Sí, allò de la moto que us havia dit. El problema era la meva por, el pànic a la velocitat, a com s'havia d'agafar els revolts. En una paraula, POR A LA MOTO. Ja m'havien passejat per caminets entre les vinyes, ja, però em semblava com si anés muntada a una atracció de Port Aventura. Deveu pensar que exagero, però era així. Però tinc un marit MOTERO i què hi farem! Tant d'insistir que l'acompanyés en els seus passejos que finalment avui m'he decidit.
A banda del ridícul que m'ha fet sentir el fet d'haver d'anar amb aquella endròmina damunt del cap, pesant, talment com si fós un cap-gros (espero no ofendre cap motero) l'experiència ha estat força emocionant! Una passejada d'una hora des de Vilafranca fins el pantà de Foix, arribant a Vilanova i tornada cap a casa.
Us confesso que al principi això d'haver d'inclinar-se tant a les corbes no ho veia massa clar, em semblava que es tombaria la moto però després d'unes quantes embestides ja li he trobat el traç.
El segon problema era com em subjectava, ai mare! No el podia abastar amb els meus bracets, és que ell en fa dos com jo d'amplada i alçada (bé, no tant però és que sóc una mica menudeta i tot ho veig més gran del normal). O sigui que finalment m'he agafat al seu cinturó de la jaqueta i llestos. Carretera i manta com se sol dir!!! Ara, els braços m'han quedat dolorits de tant apretar per no caure (no és pas que anés a caure però per precaució, més val prevenir que ... ja sabeu). Hem fet una foto però em sembla que de moment no la pejaré, encara no ho tinc ben assimilat.
Per cert, malgrat tots aquests detalls, ha estat tot un plaer la passejada notant l'aire que era bastant càlid i agradable; admirant el paissatge, els boscos, les vinyes que comencen a despertar de l'hivern; l'aigua del pantà (una mica verdosa en alguns colzes a prop de la carretera) i la gent al recer amb les canyes a punt per passar-hi la nit, d'altres asseguts amb un llibre a la mà (qui sap què llegien!); els pocs núvols que ens acompanyaven; les motos que ens anàvem creuant (sabeu que existeix un llenguatge específic entre els moteros?, bé jo encara no el conec, ja tinc prou feina en procurar no caure...); i la sensació d'estar volant enmig de tota aquesta bellesa natural (molt poètic). LLàstima que també hi havia cotxes en alguns trams i això ho desvirtuava tot però no els prohibirem pas que circulin quan jo vagi de passeig oi?
Tota aquesta emoció primerenca ha valgut una llàgrima, una llàgrima d'emoció. Ara ja estic a punt per anar a les "quedades" (paraula del llenguatge motero que vol dir trobades de moteros per fer un passeig conjunt).
Quan faci la primera ja us explicaré com ha anat. Estan esperant que em decideixi i fins i tot m'han dit que faran un recorregut fàcil i suau perquè m'hi vagi acostumant. Són una gran gent i els ho agraeixo de debò.
Ara ja sabeu què hi fa una poetessa entre moteros.
I vosaltres, sou moteros? Heu pujat mai a una moto?