LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (1)

...Llàgrima d'emoció motera...

Avui finalment m'he decidit, després de no sé quants anys que insisteixen, finalment m'he comprat un casc per anar amb moto. Sí, allò de la moto que us havia dit. El problema era la meva por, el pànic a la velocitat, a com s'havia d'agafar els revolts. En una paraula, POR A LA MOTO. Ja m'havien passejat per caminets entre les vinyes, ja, però em semblava com si anés muntada a una atracció de Port Aventura. Deveu pensar que exagero, però era així. Però tinc un marit MOTERO i què hi farem! Tant d'insistir que l'acompanyés en els seus passejos que finalment avui m'he decidit.
A banda del ridícul que m'ha fet sentir el fet d'haver d'anar amb aquella endròmina damunt del cap, pesant, talment com si fós un cap-gros (espero no ofendre cap motero) l'experiència ha estat força emocionant! Una passejada d'una hora des de Vilafranca fins el pantà de Foix, arribant a Vilanova i tornada cap a casa.
Us confesso que al principi això d'haver d'inclinar-se tant a les corbes no ho veia massa clar, em semblava que es tombaria la moto però després d'unes quantes embestides ja li he trobat el traç.
El segon problema era com em subjectava, ai mare! No el podia abastar amb els meus bracets, és que ell en fa dos com jo d'amplada i alçada (bé, no tant però és que sóc una mica menudeta i tot ho veig més gran del normal). O sigui que finalment m'he agafat al seu cinturó de la jaqueta i llestos. Carretera i manta com se sol dir!!! Ara, els braços m'han quedat dolorits de tant apretar per no caure (no és pas que anés a caure però per precaució, més val prevenir que ... ja sabeu). Hem fet una foto però em sembla que de moment no la pejaré, encara no ho tinc ben assimilat.
Per cert, malgrat tots aquests detalls, ha estat tot un plaer la passejada notant l'aire que era bastant càlid i agradable; admirant el paissatge, els boscos, les vinyes que comencen a despertar de l'hivern; l'aigua del pantà (una mica verdosa en alguns colzes a prop de la carretera) i la gent al recer amb les canyes a punt per passar-hi la nit, d'altres asseguts amb un llibre a la mà (qui sap què llegien!); els pocs núvols que ens acompanyaven; les motos que ens anàvem creuant (sabeu que existeix un llenguatge específic entre els moteros?, bé jo encara no el conec, ja tinc prou feina en procurar no caure...); i la sensació d'estar volant enmig de tota aquesta bellesa natural (molt poètic). LLàstima que també hi havia cotxes en alguns trams i això ho desvirtuava tot però no els prohibirem pas que circulin quan jo vagi de passeig oi?
Tota aquesta emoció primerenca ha valgut una llàgrima, una llàgrima d'emoció. Ara ja estic a punt per anar a les "quedades" (paraula del llenguatge motero que vol dir trobades de moteros per fer un passeig conjunt).
Quan faci la primera ja us explicaré com ha anat. Estan esperant que em decideixi i fins i tot m'han dit que faran un recorregut fàcil i suau perquè m'hi vagi acostumant. Són una gran gent i els ho agraeixo de debò.
Ara ja sabeu què hi fa una poetessa entre moteros.
I vosaltres, sou moteros? Heu pujat mai a una moto?