dimecres, d’agost 30, 2006

LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (2)


L'altra dia vaig rebre quatre roses ben especials que anaven adjuntades amb una dedicatòria:





Deixa´m que sadolli, Violant,
abans que la feina em colli,
el meu instint "assassí"
i et dediqui això sí,
tot esclatant, aquesta flor
vermella, radiant de claror.

Dalmau (28 d'agost de 2006)

Caldria però fer una aclaració, va ser un impuls d'una persona anònima que passejava pel meu bloc de poesia http://violantdebru.blocat.com

I això, és clar, em va provocar una llàgrima d'emoció, o més ben dit, quatre!

dilluns, de juliol 31, 2006

LLÀGRIMES D'ESCRIPTORA (1)



No us podeu imaginar com m'he divertit fent aquesta narració. Les llàgrimes rialleres han fet curses de 100 metres cada cop que ho rellegia per tal de donar-li el toc final. L'objectiu d'aquest era "guanyar" un concurs per tal de poder veure publicat l'escrit i d'aquesta manera compartir-lo amb més lectors. Però jo i els concursos som incompatibles o sigui que quin lloc millor que publicar-lo en aquest bloc. Així podreu opinar i rellegir-lo tantes vegades com us vingui de gust.

Però només una aclaració, molts dels fets que es narren estan estretament vinculats al Penedès i per tant seran més comprensibles per aquells o aquelles que siguin de la zona però tots hi esteu convidats a submergir-vos dins del món de les "CONVERSES" o "CORNUTS I PAGAR EL BEURE", lema i títol respectivament. Benvinguts al món dels raïms.

NOTA IMPORTANT: es va redactar abans del pacte Mas-Zapatero. Gener del 2006.

CORNUTS I PAGAR EL BEURE
"Interrompem l'emissió d'avui per donar una tràgica notícia que ens acaba d'arribar a la nostra redacció fa escassos minuts. S'ha produït un sabotatge a gran escala a tot el Penedès. Les autoritats han confiat la investigació del cas a mans de la policia científica amb la col.laboració de la guàrdia civil. Els fets ocorreguts han estat considerats d'extrema gravetat. Mai s'havia produït un cas tan excepcional com aquest. Tot el sector industrial i agrari penedesenc està consternat i en estat d'alerta màxima... No es coneix encara l'autoria dels fets, però s'ha obert diferents vies d'investigació... Com a mesura cautelar s'ha decretat el secret de sumari..."

- Has sentit Margarida! Ho veus com no estava boig i tu que no em volies creure. Tenia raó! Realment ho han fet! No estava somiant! Ho vaig sentir de debò, amb les meves pròpies orelles! Vine dona, mira la televisió i escolta-ho bé que ho estan donant ara mateix!
- Ja han agafat aquells brètols? Qui diuen que ho ha fet?
- Ai marona, que no te'n recordes del que et vaig comentar ahir? És que no m'escoltes mai i després t'exclames que no t'explico res. Cony de dona, per una vegada que et confio un secret em tractes d'imbècil!
- D'acord Maurici, no t'exaltis tant. Vocalitza bé que amb tant d'emoció sembles una centrifugadora i no se t'entenen les paraules. T'escolto estimat, explica'm de què va tot això. No entenc res de res. L'única cosa que sé és que ens han robat. Lladres! Quan els enxampi ja els ensenyaré a fotre una pagesa.

El dia anterior...
Despuntava el dia, la rosada desplegava el seu mantell per acariciar els raïms que semblaven suplicar un rajolí d'aigua. Després d'una nit de xafogor insuportable, enmig d'uns llençols suats i enllardissats, vaig decidir llevar-me i donar el meu tomb diari pels meus jornals de vinya, però això sí, després d'un glopet del meu vi, que sempre va bé per llevar les penes. Tot just quan havia començat la meva passejada, vaig sentir unes veuetes enjogassades que convidaven a seguir-les. M'hi acosto i per un instant no endevino d'on provenien, però m'aturo i escolto una conversa d'allò més entretinguda i inversemblant. Paro orella arran de terra i acluco els ulls per submergir-me dins d'un món fantàstic...

- Ja heu sentit què els ha passat als nostres companys? Decapitats, nois, decapitats!
- Quin horror! Qui ha estat el pocavergonya que els ha escapçat? Quin salvatge!
- Oh! Diuen que no han estat els únics, que n'han assassinat més!
- Quin any més desastrós. No n'hem tingut prou amb les restriccions d'aigua, ja us heu fixat quin perfil lluïm, que semblem anorèctics i ara aquests crims. Amb el goig que feien els nostres germans la darrera verema. Com ens hem de veure! Secallons i decapitats!
- I si això no fos suficient, he sentit que els amos ens volen deixar assecar com a panses, i mai més ben dit, ens arrugarem, envellirem i total, tant d'esforç per barallar-nos amb el míldiu, la cendrosa i la botritis, que per cert aquest any no ens han fet gaire la gara-gara, per veure'ns reduïts a la mínima expressió. Secs i escardalencs.
- I per què ens volen tant de mal? Per què ens han estat cuidant tot l'any per ara deixar-nos arrugar talment uns tomacons penjats d'una soga? Què els hem fet pobres de nosaltres per merèixer aquest tracte tan injust?
- Crec que és un tema de rendibilitat. No els paguen prou per mantenir-nos i per tant s'estan plantejant d'abandonar-nos com en Hansel i la Gretel.
- Jo si per cas aniré escampant els meus pinyols per poder tornar a casa!
- Xarel.lo, es veu que no m'has entès gens. No és cap acudit això.
- Nois, haurem de manifestar-nos, no podem permetre més injustícies sobre el nostre fruit. Què s'han cregut aquests homenots?
- No us penseu, també s'estan plantejant de desarrelar-nos, d'expropiar-nos la llar.
- Us imagineu què representa això? I tot plegat per substituir-nos per ferralla, ciment i quitrà!
- Realment, entre el TAV i el quart cinturó estem ben arreglats.
- De quin tap parles? De quina roba?
- Tu sí que n'ets de tap de suro. I la roba no és res més que un altre roba-tori. I és que la llista dels delictes que ens volen infringir sembla que no vegi mai la fi.
- El cep ens empari!
- També corren veus que ens volen dur a l'atur. Es veu que ara els prefereixen morenos i francesos. Ens volen substituir pels Pinots ja que tenen més pedigree.
- Ens ataquen per tots els flancs, ja només faltarà que ens envaeixin pel sud. Tots plegats volen que perdem la nostra identitat.
- Mestissatge, Parellada, en diuen mestissatge, ara.
- I què se'n farà del triplet?
- Doncs, mira, et sembla bé un quartet o quintet? Amb les modes que corren no podem esperar res de bo, i això si tenim una mica de sort.
- Quin problema teniu amb els francesos?
- Tranquil Sr. Cabernet. Serà millor que no hi poseu cullerada que en podríeu sortir escaldat o més ben dit, rostit i a la brasa, que el personal està molt exaltat i qualsevol espurna pot esdevenir una flamarada incontrolable.
- I el gran cap dels homes, què en diu?- No obre boca, el pobre. Només està pendent de si tindrà un hereu o una pubilleta.
- Tu creus que ens convidaran al bateig?
- Jo no m'hi jugaria el grau, Parellada.
- Deixem-lo tranquil, que ja va fer prou ara fa trenta anys quan la va palmar aquell avi que només mirava cap al Sol.
- I per què ho feia? I no li feien mal els ulls de tant mirar-lo?
- A mi no m'ho preguntis Xarel.lo, que jo no hi era. Cap de nosaltres hi era, però he sentit explicar a l'amo que aquell dia els nostres rebesavis van estar convidats a moltes llars.
- Jo crec que portava ulleres fosques per protegir-se.
- Que estava de dol, potser? O treballava a una funerària?
- Ai Xarel.lo, si fa no fa, diguem que va enterrar a molta gent.
- Deixem-nos d'homenades!
- Doncs, no podem comptar amb ningú més.
- Espereu que encara hi ha més coses.
- Impossible! Què pot ser pitjor que esdevenir decapitat, pansit o desarrelat?
- El boicot!
- Quin boicot?
- El que volen protagonitzar els homenots que parlen la llengua del Quixot. Aquells que es creuen que encara viuen als anys trenta, però caram, què s'han proposat, que ens consumim a dins l'ampolla?
- Oxidar-nos, per encara revellir-nos més?
- Ara sí que ho tenim magre i agre. Ho veig tot groc i oxidat.
- Però que no era d'aquí el tal Miquelet?
- Sirvent, es deia Sirvent.
- Sirvent o Cervantes?
- I ara, llavor Santa! D'on ho has tret Macabeu? No emboliquem la soca, només faltaria que Cristòfor Colom també fos de can barretina.
- I l'autor del Lazarillo de Tormes també, no et fot!
- No, si resultarà que va ser primer la flor que la llavor. El vent faci que no ens sentin els tricornis. No escalfem l'ambient, no fos cas que es repetís un vint-i-tres i ens enviïn una nova legió de fil.loxeres mutades. Que són capaços d'això i molt més! I si no només cal fixar-se en els virus que corren.
- Què és això, una lliçó de biologia o què?
- Ai Xarel.lo, que n'ets d'ignorant. Si escoltessis més els amos i no et distraguessis tant mirant de reguitzell les cuixes de les mestresses potser aprendries una mica com funciona el món dels humans.
- Deixem-nos d'enraonies i anem directe al gra, anem per feina que vol ploure i de valent.
- Quina desgràcia! Ara sí que estem ben perduts. Quin final més esgarrifós i desagradable. Amb el plaer que deu suposar submergir-se en aquelles cavitats rogenques i humides, nedar fins a la gran bossa on s'hi pot dansar i sortir precipitadament pels tubs sinuosos i aromàtics per arrodonir-ho amb l'espetec final que ens conduirà directament cap al cel. I ens haurem de conformar a acomiadar-nos de la vida a través d'uns vidres verdosos o glaçats al mateix temps que ens anem esgrogueint i enrancint.
- No podem quedar-nos de vergues plegades, ens haurem d'organitzar. Haurem de redactar un estatut per protegir els nostres drets.
- I que ens el trepitgin els envejosos, de què serviria? Es miri com es miri acabarem trepitjats de totes maneres. A més, no crec que tots s'hi avinguin. A alguns, això els pot beneficiar, ja els va bé que ens humiliïn i ens menyspreïn, a més els pot suposar un augment de la seva quota presencial a les llars i als grans esdeveniments.
- O sigui, que tindran carta blanca per anar on vulguin tipus visat o carnet VIP'S?
- Parellada, fes callar aquest ximplet que només enreda i se'n rifa de tot plegat i això és molt seriós. Ens hi juguem el most.
- Jo proposo fer una marxa aturant les carreteres.
- Mira que n'ets de curt Xarel.lo! Què proposes, que acabem esclafats enmig de l'asfalt? Ecs, quin fàstic!
- Si em permeteu Parellada i Xarel.lo, crec que tinc la solució al nostre problema.
- T'escoltem Macabeu, per fi un gra responsable i amb seny, cosa molt poc abundant en aquestes contrades.
- Podríem emigrar cap a les terres del Quixot, cap al sud o a València, que allà m'han dit que no correrem cap perill, a més parlen la mateixa llengua encara que tingui un altre nom.
- Això, i podrem canviar de sexe sense problemes i amb el permís dels genovesos i les sotanes.
- Ai, Xarel.lo, Xarel.lo, quin gra més beneit que tens. Sembla que no tinguis res més al suc.
- Què us sembla si procedim a les votacions?
- Perfecte, Parellada!
- Els francesos també tenen dret a vot? O els immigrants estan absents d'aquest dret?
- Ja hi tornem amb els francesos. Però què us hem fet?
- Tranquil Sr. Chardonnay, és una qüestió d'orgull. Tot dependrà de si us considereu part de la família o només parents llunyans. De quin costat esteu, dels abstemis o dels bevedors?
- Votem, doncs.
- Els que estiguin d'acord que s'inflin una mica.
- Sembla un camp de pilotes!
- Ja havies de dir la teva, tu.
- Quin és el resultat Parellada?
- Un noranta per cent a favor i el deu restant en contra.
- Caram, els francesos com sempre havien de donar la nota. Sempre al costat dels genovesos. Ja deia jo que no havien de votar.
- Bé nois, ja sabeu el que hem de fer, només caldrà que fem córrer la veu a l'estil dels capellans i els seus sequaços.
- Llàstima que no puguem utilitzar els seus mòbils ni la seva ràdio!
- Xarel.lo, Xarel.lo!
- Bé doncs, aviseu a les Drosophyles perquè ho trametin a tots, que això de fer tastets els encanta.

Tot d'una, les veuetes s'havien apagat i un silenci esmorteïdor regnava a tota la vinya. Els ossos els tenia totalment dolorits i en rebel·lia, els genolls no em responien, el cap semblava instal.lat a Port Aventura al Dragó Khan i els meus escassos cabells estaven xops, feien olor de ranci però finalment m'alço i quan intento obrir els ulls copso quelcom havia ocorregut. Tots els raïms havien desaparegut. No quedava ni un sol gra, ni tan sols els gotims. Les vergues pelades semblaven òrfenes i desmaiades com qui perd els seus fills. Tots els pàmpols semblaven aplaudir la gesta i les soques somreien per sota el nas. On s'havien ficat? Estava perdent el poc seny que em quedava? Si que puja aquest vi, ja em semblava que feia massa grau. Seria veritat que havien fugit? I cap on? Per més que intentava buscar-los no sotjava on s'havien entaforat. Realment havien fugit sense deixar ni rastre. Així que corro d'esma fins a casa on la Margarida m'esperava feia hores amb l'esmorzar a taula, fred i amb una cara de pomes agres que em feien venir basques i ganes de girar cul enrera i fugir. Qui em podia creure? A qui li podia contar el que havia sentit? Em prendran per boig en el millor dels casos.

Deu mesos més tard...
- Maurici no em tornis a sortir amb la mateixa bajanada de cada dia. Segur que anaves begut. Qualsevol dia d'aquests encara et faran bufar a la vinya quan estiguis llaurant si t'escolta aquella senyora que reparteix donuts. Tot sigui per escurar encara més les butxaques dels pobres pagesos. Que aquests manaires se les empesquen totes per seguir a la poltrona. A ningú més se li podia ocórrer un disbarat com aquest. Ni se t'acudeixi explicar-ho a ningú! M'has sentit bé?
- Sí, Margarideta, però resulta que...
- Res. Ni una paraula més o et juro que passaràs més set i gana que els raïms!
- Però com t'ho expliques sinó?
- No és cosa nostra. Segur que deu haver estat alguna estratagema d'algun grup radical per fer mal als pagesos i alhora enfonsar la nostra economia. Vés a saber! No hi donem més voltes. L'asseguradora ja ens ha pagat o sigui que la resta deixem-ho a la policia i als polítics, que per això els paguem, o no? Que siguin ells que es vagin passant la pilota, que de jugar a futbol ja en tenen la mà trencada.

A sis-cents quilòmetres terra endins...
- Què noies, què us havia dit! Era o no era una bona idea la meva? Ha valgut l’esforç fer el viatge, sí, o no?
- Sí, Macabeu, ets el millor! Ets un geni. Ni als homes se'ls hauria ocorregut una idea semblant. Només pensen en els papers virolats i com engreixar-los a part de fer-se fotografies.
- L'èxit l'hem d'atribuir al fet que hem estat tots units, sense trànsfugues ni delators. Fins i tot els francesos ens han seguit i recolzat. Se'ls ha de reconèixer el mèrit.
- Què celebren, doncs? Que no l'han aprovat?
- Al contrari, ara ja hi estan tots d'acord. Es veu que ja no en podien treure més suc. El nostre, és clar. Ja, ja!
- I el més important, és que els quixots no s'han adonat de res. Tant de boicot i d'omplir-se la boca amb verí tot plegat per acabar emmetzinats amb les seves pròpies mentides. Botxins convertits en víctimes. I ara toca celebrar-ho, no us sembla?
- Això mateix dic jo, cornuts i pagar el beure! Tricornis, sotanes, genovesos i cibeletans brindant amb cava, el nostre! I doncs, què us pensàveu?
-Xarel.lo, Xarel.lo!!!

divendres, d’abril 21, 2006

LLÀGRIMES CATALANES (1)








...Llàgrimes de catalana...
No us penseu que us vagi a parlar de política, ja n'hi ha que hi tenen la mà trencada. El que us voldria explicar és una petita anècdota que he viscut justament aquesta tarda mentre la meva filla jugava al parc. Estava sentada en un banc sota uns fils de raigs de sol que reviscolaven entre els núvols, mentre estava observant les cridòries dels infants, les mares fent grups d'afinitat, els vianants que casualment passaven prop d'allà i en aquell precís instant la meva ment ha començat a somiar desperta. M'he imaginat com seria una biblioteca-jardí botànic-hivernacle, un lloc ideal per poder llegir un bon llibre envoltada de tota classe de flors i arbusts amb la claror natural del camp, les aromes florals flotant a l'aire, el brugit suau del vent fent onejar les fulles i això sí, una bona cadira individual ergonòmica amb taula incorporada i petit armariet per a deixar-hi les bosses que una servidora sempre va traginant el bolso i la cartera a part de la motxilla i les jaquetes d'ambdues. Hi podria haver tres ambients diferents: la sala on s'ubicarien els llibres amb la possibilitat de poder-los llegir allà mateix; la sala jardí exterior, ple de flors i les esmentades cadires; i la sala hivernacle per a la temporada d'hivern, per no passar fred ni les inclemències habituals de la primavera i la tardor. Us ho podeu imaginar!
Bé, mentre estava dibuixant mentalment el gran complex lector- lúdic, he sentit unes veuetes de dos nens que jugaven prop meu. PARLAVEN EN CATALÀ entre ells. Eren dos germans d'uns set o nou anys, però el més sorprenent no era el fet ni que fóssin germans, ni que parlessin català (que al meu poble el parla la gran majoria) sinó el fet que eren dos nens EQUATORIANS llurs pares van immigrar cap al poble no fa molts anys i pel que he pogut copsar s'han integrat perfectament. I em pregunto, i els que fa molts més temps que viuen al nostre petit país i que són els nostres veïns com és que ni tan sols s'adrecen a nosaltres en català (ja no demano que ho facin en la intimitat) però podrien esforçar-se en fer-ho.
El que m'ha quedat clar és que dedico un BRAVO per a aquests nens i per als seus PARES. Són més catalans que molts que viuen entre nosaltres.
I això m'ha provocat una llàgrima catalana...

dissabte, d’abril 15, 2006

LLÀGRIMES DE PASSIÓ (1)




















...Llàgrimes de passió...

Cau la nit, el cel es cobreix amb un mantell vellutat fosc, els estels són diamants que espurnegen aleatòriament dins del tapís celestial. Un gran botó adorna la capa que la segella durant el temps que perduren els nostres somnis, mentre la calma es va endinsant a cada pam de terra, a cada centímetre de la nostra llar. És just en aquest precís instant quan el cor comença el seu batec més accelerat, els ulls cerquen la correspondència d'uns altres miralls, perquè els segueixin amb complicitat. Tot queda implícit a l'aire, només resten unes passes fins a l'infinit. Les mans acaronen els espais que ens separen, amb delicadesa, sense pressa, contornejant les formes sinuoses, els rius, els llacs i el mar. La respiració s'accelera a cops de tramuntana, que esdevé un cicló enfurismat. Tot sacseja, tot tremola, llampecs, espurnes, el foc, mil colors cobreixen el meu cel i la humitat que llisca de nou per les meves galtes: el riu s'ha desbordat per un excés de felicitat.

dimarts, d’abril 04, 2006

LLÀGRIMES DE FELICITAT (1)

...Llàgrimes de felicitat...

Ja la tinc, ja li conec el rostre, el nom, la meva nena, l'altra, un regal de la providència o de l'atzar; un impuls sobtat que s'ha vist materialitzat en forma de fill; una nova família a la distància per qui vetllaré i que formarà part dels meus somnis, preocupacions, alegries i tristeses, malgrat no podré acaronar-la, ni tan sols veure-la somriure. Ja té un pare i una mare que la cuidaran però em sentiré responsable de tot el que li ocorri a partir d'aquest moment. Voldré conèixer com progressa, com es relaciona amb el seu entorn, què li preocupa, què li agrada, què li agradaria. Ara ja tinc dues filles nascudes quasi simultàniament però només separades per un espai físic o virtual però ambdues niaran a dins del meu cor al compàs dels meus batecs.
Benvinguda sigues a la meva vida Rathnamma.
Una llàgrima de felicitat cap a Anantapur perquè t'arribi cap a tu i alhora també cap als teus.

dissabte, d’abril 01, 2006

LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (1)

...Llàgrima d'emoció motera...

Avui finalment m'he decidit, després de no sé quants anys que insisteixen, finalment m'he comprat un casc per anar amb moto. Sí, allò de la moto que us havia dit. El problema era la meva por, el pànic a la velocitat, a com s'havia d'agafar els revolts. En una paraula, POR A LA MOTO. Ja m'havien passejat per caminets entre les vinyes, ja, però em semblava com si anés muntada a una atracció de Port Aventura. Deveu pensar que exagero, però era així. Però tinc un marit MOTERO i què hi farem! Tant d'insistir que l'acompanyés en els seus passejos que finalment avui m'he decidit.
A banda del ridícul que m'ha fet sentir el fet d'haver d'anar amb aquella endròmina damunt del cap, pesant, talment com si fós un cap-gros (espero no ofendre cap motero) l'experiència ha estat força emocionant! Una passejada d'una hora des de Vilafranca fins el pantà de Foix, arribant a Vilanova i tornada cap a casa.
Us confesso que al principi això d'haver d'inclinar-se tant a les corbes no ho veia massa clar, em semblava que es tombaria la moto però després d'unes quantes embestides ja li he trobat el traç.
El segon problema era com em subjectava, ai mare! No el podia abastar amb els meus bracets, és que ell en fa dos com jo d'amplada i alçada (bé, no tant però és que sóc una mica menudeta i tot ho veig més gran del normal). O sigui que finalment m'he agafat al seu cinturó de la jaqueta i llestos. Carretera i manta com se sol dir!!! Ara, els braços m'han quedat dolorits de tant apretar per no caure (no és pas que anés a caure però per precaució, més val prevenir que ... ja sabeu). Hem fet una foto però em sembla que de moment no la pejaré, encara no ho tinc ben assimilat.
Per cert, malgrat tots aquests detalls, ha estat tot un plaer la passejada notant l'aire que era bastant càlid i agradable; admirant el paissatge, els boscos, les vinyes que comencen a despertar de l'hivern; l'aigua del pantà (una mica verdosa en alguns colzes a prop de la carretera) i la gent al recer amb les canyes a punt per passar-hi la nit, d'altres asseguts amb un llibre a la mà (qui sap què llegien!); els pocs núvols que ens acompanyaven; les motos que ens anàvem creuant (sabeu que existeix un llenguatge específic entre els moteros?, bé jo encara no el conec, ja tinc prou feina en procurar no caure...); i la sensació d'estar volant enmig de tota aquesta bellesa natural (molt poètic). LLàstima que també hi havia cotxes en alguns trams i això ho desvirtuava tot però no els prohibirem pas que circulin quan jo vagi de passeig oi?
Tota aquesta emoció primerenca ha valgut una llàgrima, una llàgrima d'emoció. Ara ja estic a punt per anar a les "quedades" (paraula del llenguatge motero que vol dir trobades de moteros per fer un passeig conjunt).
Quan faci la primera ja us explicaré com ha anat. Estan esperant que em decideixi i fins i tot m'han dit que faran un recorregut fàcil i suau perquè m'hi vagi acostumant. Són una gran gent i els ho agraeixo de debò.
Ara ja sabeu què hi fa una poetessa entre moteros.
I vosaltres, sou moteros? Heu pujat mai a una moto?

dissabte, de març 25, 2006

LLÀGRIMES SOMRIENT (1)

Bé, aquí teniu la primera llàgrima de la Violant. No és una llàgrima amarga, ni trista, ni emotiva, ni enamorada, ni enfadada. Res d'això. Una llàgrima ben diferent. Un esclat de rialla desbordada que va deixar anar aquesta petita llàgrima.
Compartiu-la amb mi malgrat estigui en un llenguatge diferent al nostre, però com que som plurilingües no tindrem cap problema per entendre-la oi?
Per cert l'he trobada en un foro de "moteros", sí, heu llegit bé! Bé, això de les motos ja us ho explicaré un altre dia.

.....Llàgrima riallera......

>> >> >GALLEGOS VERSUS AMERICANOS (es verídico) >> >> > >> >> > >> >> >CONVERSACIÓN REAL GRABADA DE LA FRECUENCIA DE EMERGENCIA >>MARÍTIMA >> >>CANAL >> >> >106, EN LA COSTA DE FINISTERRA (GALICIA), ENTRE GALLEGOS Y >> >>NORTEAMERICANOS, >> >> >EN OCTUBRE, 16 DE 1997 (es verídico) >> >> > >> >> >Gallegos: (ruido de fondo).... Les habla el A-853, por favor, >> >>desvíen su >> >> >rumbo quince grados sur para evitar colisionarnos... Se >>aproximan >> >>directo >> >> >hacia nosotros, distancia 25 millas náuticas. >> >> > >> >> >Americanos: (ruido de fondo)... Recomendamos que desvíen su >>rumbo >> >>quince >> >> >grados norte para evitar colisión. >> >> > >> >> >Gallegos: Negativo. Repetimos, >>desvíen su rumbo quince grados sur >> >>para >> >> >evitar colisión. >> >> > >> >> >Americanos: (otra voz americana) Al habla el Capitán de un >>navío >> >>de los >> >> >Estados Unidos de América. Insistimos, desvíen ustedes su >>rumbo >> >>quince >> >> >grados norte para evitar colisión. >> >> > >> >> >Gallegos: No lo consideramos factible ni conveniente, les >> >>sugerimos que >> >> >desvíen su rumbo quince grados sur para evitar colisionarnos. >> >> > >> >> >Americanos: (muy caliente) LES HABLA EL CAPITÁN RICHARD JAMES >> >>HOWARD, AL >> >> >MANDO DEL PORTAAVIONES USS LINCOLN, DE LA MARINA DE LOS >>E.E.U.U., >> >>EL >> >> >SEGUNDO NAVÍO DE GUERRA MÁS GRANDE DE LA FLOTA NORTEAMERICANA. >> >>NOS ESCOLTAN >> >> >DOS ACORAZADOS, >>SEIS DESTRUCTORES, CINCO CRUCEROS, CUATRO >> >>SUBMARINOS Y >> >> >NUMEROSAS EMBARCACIONES DE APOYO. NOS DIRIGIMOS HACIA AGUAS >>DEL >> >>GOLFO >> >> >PÉRSICO PARA PREPARAR MANIOBRAS MILITARES ANTE UNA EVENTUAL >> >>OFENSIVA DE >> >> >IRAQ. NO LES SUGIERO... LES ORDENO QUE DESVÍEN SU CURSO QUINCE >> >>GRADOS >> >> >NORTE!!!!! EN CASO CONTRARIO NOS VEREMOS OBLIGADOS A TOMAR LAS >> >>MEDIDAS QUE >> >> >SEAN NECESARIAS PARA GARANTIZAR LA SEGURIDAD DE ESTE BUQUE Y >>DE >> >>LA FUERZA >> >> >DE ESTA COALICIÓN. UDS. PERTENECEN A UN PAÍS ALIADO, MIEMBRO >>DE >> >>LA OTAN Y >> >> >DE ESTA COALICIÓN... >> >> >POR FAVOR, OBEDEZCAN INMEDIATAMENTE Y QUITENSE DE NUESTRO >> >>CAMINO!!!!! >> >> > >> >> >Gallegos: Les habla Juan Manuel Salas Alcántara. Somos dos >> >> >>personas. Nos >> >> >escoltan nuestro perro, nuestra comida, dos cervezas y un >>canario >> >>que ahora >> >> >esta durmiendo. Tenemos el apoyo de Cadena Dial de La Coruña y >>el >> >>canal 106 >> >> >de emergencia marítimas. No nos dirigimos a ningún lado ya que >> >>les hablamos >> >> >desde tierra firme, estamos en el faro A-853 Finisterra, de la >> >>costa de >> >> >Galicia. No tenemos la más **** idea en que puesto estamos en >>el >> >>ranking de >> >> >faros españoles. Pueden tomar las medidas que consideren >> >>oportunas y les dé >> >> >la **** gana para garantizar la seguridad de su buque de >>mierda, >> >>que se va >> >> >a hacer hostia contra las rocas, por lo que volvemos a >>insistir y >> >>le >> >> >sugerimos que lo mejor, mas sano y más >>recomendable es que >> >>desvíen su rumbo >> >> >quince grados sur para evitar colisionarnos.....!!!! >> >> > >> >> >Americanos: Bien, recibido, gracias. >> >> >

LES PRIMERES LLÀGRIMES



Hola blocaires, avui comença una altra aventura, l'aventura de les emocions.

Us aniré explicant les coses que de sobte em provoquin una llàgrima. La voldré compartir amb vosaltres.

Us espero a la primera llàgrima!

Violant