LLÀGRIMES DE CONSCIÈNCIA (3)

Què sóc? Què som?
Som això!
http://sites.google.com/site/kendaumin/fitxers/yo-soy-eso.pdf?attredirects=0

LLÀGRIMES BLOCAIRES (1)

Ja fa uns pocs anys que vaig obrir aquest bloc amb l'impuls de serigrafiar aquells moments que per petits que fossin em produien una esgarrifança perceptible dins la meva pellofa de carn. Petites riuades carregades d'emocions que lliscaven per les dunes pigades fins a fondre's damunt una rajola decorada. Són les meves llàgrimes diverses que he volgut revelar davant d'aquesta pantalla ubiqua, aquesta mirada comú, aquest espai reduït i gran a la vegada que muta constantment mentre movem els dits i els premem amb la insistència de l'índex desafiant, aquell que indica on, quan, amb qui, perquè. De fet mitjançant aquesta finestra he vist passar diverses mirades que m'han aportat bocins de felicitat, amistats anònimes i distants, coneixences futures, la màgia i la tendresa d'aquell moment puntual. Totes elles úniques i valuoses, manifestades i silencioses, ombres damunt la pantalla que s'obre al món, al meu punt de vista particular. A mesura que passen els dies i afegeixes nous escrits vas agafant tendresa cap als visitats que hi passen i deixen el seu peatge, un granet del seu entorn, un rajolí de sentiments. Voldries trobar-te'ls i compartir unes mirades, unes paraules i sobretot uns somriures que són tan necessaris, però són persones que viuen a l'altra costat del portal i resulta quasi improbable coincidir físicament en l'espai.

D'altres vegades tens l'ocasió de coincidir en un punt, uns minuts, uns segons, i aquell anonimat que cobejaves amb cert recel es despulla mostrant l'autèntica identitat. Avui ha estat un d'aquests dies, o més ben dit, nits que he pogut conèixer en persona a dos poetes blocaires, en Santi Borrell i en Ricard Garcia, dues belles persones a qui encara no he conegut suficientment, tenim tot el temps del món, l'infinit de l'Univers. Tampoc voldria oblidar-me dels poetes David Figueres (un altre blocaire) i en Pere Rovira (poeta i traductor) que ens han delectat amb la seva veu i els seus poemes, uns poemes personals i traduïts que ens han emocionat. En David ha recitat alguns dels seus poemes inèdits amb una serenitat per a mi envejable; en Pere ja més experimentat ha brodat la seva rapsòdia amb un ventall de poemes selectius i traduccions personals cosa que ha provocat una casualitat d'aquelles que no t'esperes: ha recitat un poema traduït del poeta francès Pierre de Ronsard, el mateix a qui vaig visitar-li la seva casa de naixement aquest estiu (traurà una traducció de les seves obres l'any vinent).

Tantes emocions contingudes, tantes sorpreses inesperades, tants moments irrepetibles m'han provocat aquesta llàgrima múltiple i diversa, una llàgrima blocaire per a cada poeta que he pogut mirar directament als ulls. Per a vosaltres, David, Santi, Ricard i Pere, quatre llàgrimes de la Violant. I totes elles gràcies també a la Kinzena Poètica.

LLÀGRIMES DE CONSCIÈNCIA (2)

Voldria aturar el meu rellotge ara que encara sóc a temps de canviar els filtres que em distorsionen les imatges, els sentiments i els cinc sentits. Com podem saber que el que percebem a través de senyals que viatgen a través de contactes entre neurones és real? Quina certesa tenim que allò percebut ho sigui de la mateixa manera i magnitud per a totes les persones? I si hi ha quelcom més que ens envolta i no ho podem percebre perquè ens manca algun altre sentit o punt de contacte? Us heu adonat mai de la quantitat de pols que ens envolta quan aquesta s'observa a contrallum? Hi haurà una dimensió paral·lela a la nostra o qui no diu que n'hi ha més que no podem veure perquè no en som conscients? I si resulta que només som una ínfima part d'una entitat molt més gran i infinita i a la vegada estem fets d'entitats minúscules, petits móns que constitueixen el nostre cos? Una munió de bactèries associades i unides per un magnetisme que les ha organitzat dotant-les de diferents funcions per treballar conjuntament i a la vegada aïlladament les unes de les altres. En seran conscients de que formen part del nostre cos? En som conscients que formem part d'alguna cosa més gran, superior, inabastable pels nostres sentits? I mentre la natura segueix el seu curs, els "humans" ens capfiquem en obtenir poder econòmic, polític, físic o moral i ens oblidem que o anem tots d'acord o acabarem dispersos en l'Univers, aquesta entitat que ni tan sols n'és conscient de la nostra existència. Cal que seguim cultivant l'odi i l'ambició? Pensem-hi, perquè som TOT i no som RES.

LLÀGRIMES D'IMPOTÈNCIA (1)

Cada dia truquen a la meva porta persones que llueixen una esperança a la mirada, duen a la mà un paper escrit que detalla tota la seva vida passada, aquell recorregut personal dins del laberint laboral que ha topat amb les limitacions de nivell, barreres econòmiques, situacions forçades, decepcions col·lectives, incomprensió jeràrquica i imposició social. Tot una espiral de successos que teixeixen el currículum vitae de cadascú i que ara porten dins d'un sobre o penjant dels dits amb l'esperança frustrada d'incloure un nou apartat al repertori indefinit que encara els resta completar. Jo me'ls miro amb tendresa i per uns instants em canvio els papers, sóc jo la que recorre tots els portals buscant una oportunitat, amb el meu historial divers i plural, amb aquell neguit sobre el dubte de la impressió causada, amb la incògnita de si es llegiran tots els esforços realitzats fins el moment, de si seré l'afortunada en l'elecció, però penso com em poden valorar si no em coneixen. I penso, com els puc jutjar si no els conec, només uns paràgrafs em detallen la seva vida, però no tota.

Cada dia veig passar tota classe de rostres il·lusionats, esperançats i amb ganes d'omplir el seu currículum personal. Però la meva resposta no pot ajudar-los en el seu recorregut, les càrregues fiscals, les hipoteques, les lleis de contractació, les ajudes nul·les per part de l'Estat i l'actual situació d'incertesa no em permet ajudar-los, tan sols els puc oferir unes paraules d'ànim i desitjar-los molta sort, ja que tots la necessitarem per poder afrontar aquesta crisi que promet ser més dura que la del 29...i tot plegat m'ha provocat una llàgrima d'impotència, una llàgrima per cada un que ha passat i seguirà passant pel meu portal.

LLÀGRIMES D'AMISTAT (1)

Els pensaments tenen el poder de fer-nos creure qualsevol esdeveniment imaginari, d'interioritzar una percepció errònia de la realitat, la de cadascú, cobrint la veritat d'un filtre obscur i enteranyinat que fa difícil veure la claredat de l'entorn. I mentre restava submergida en aquesta teranyina confosa i falsa tenia l'impuls de cercar les respostes que tant buscava, el perquè de la distància còsmica i forçada entre el Sol i la Lluna, el motiu que impedia connectar l'u amb el dos, perquè m'entristia davant la pèrdua de la font d'il·luminació, de l'amistat a distància, d'aquella finestra que s'obria de nit per deixar volar l'esperit lliure que duia a dins, ara només reclòs als records imaginaris del passat inexistent. La porta l'havia deixada mig oberta per si retornava l'aire fresc i renovador que llevava les meves lleganyes, només era una possibilitat, potser un miratge o una realitat. Potser és que mai te'n vas anar del tot, potser sempre vas restar aquí. Gràcies pel teu missatge. Un petó d'amistat.

http://es.youtube.com/watch?v=F0FvG9GO8Qs

LLÀGRIMES DE CATALANA (2)

Els catalans estem desil·lusionats, perplexos, aturats i emprenyats. Som una espècie que no acaba d'aixecar el cap, potser fins i tot en vies d'extinció i nosaltres en som els culpables es miri com es miri, només s'ha d'obrir els ulls i observar el què està passant realment.

Tenim uns polítics apoltronats que només miren d'assegurar-se els seus ingressos mensuals i viure de renta tot el temps possible mentre la resta anem perdent poder adquisitiu, la feina, amb unes hipoteques cada vegada més elevades i un preu del petroli desmesurat (encara que diguin que baixa de preu, però no es veu reflexat a la nostra butxaca). I doncs, qui ha votat a aquests polítics que no són capaços de defensar els nostres problemes quotidians procurant obtenir els ingressos que ens pertoquen, reduir a la mínima expressió l'impost de successió tal com han fet altres comunitats com Madrid; reduir els impostos a les empreses per afavorir la contractació de més treballadors i no fer persecucions sistemàtiques i absurdes per tal d'omplir encara més les seves arques, no pas les nostres! Fins i tot es dediquen a recórrer les vinyes buscant les mil i una excuses per treure'n un rèdit fent inspeccions de treball als pobres pagesos que tenen la seva família que els ajuda a collir els raïms, un sector que cada vegada és menys rentable, demanant papers i exigint totes les mesures de seguretat per a tal treball. Uns polítics que han descuidat l'ensenyament, estem a la cua d'Europa, quina vergonya!! On s'ha perdut el respecte al professorat començant pels mateixos pares, s'ha perdut la cultura de l'esforç i el valor a totes les coses ja sigui a la natura, als éssers vius i a les mateixes persones on la violència sembla la única llei. Hem canviat els valors i això no és pas culpa dels polítics sinó nostra.

Si volem una societat puntera necessitem fer alguns canvis i jo en proposo alguns malgrat no agradin a tothom:

1) Necessitem científics de primera línia que estiguin a l'avantguarda de totes les tecnologies i investigacions a tots els nivells: noves energies que no depenguin del petroli (això ja s'hauria d'haver previst fa molts anys); recerques mèdiques; reducció de la contaminació i reciclatge dels materials (estem deixant el planeta en vies de mort). Aquests només són un exemple, però per poder tenir aquests científics i evitar la fuga de cervells s'ha de crear centres d'investigació competents i ben remunerats, dotar de moltes més beques als que s'hi vulguin dedicar amb un plus d'acompliment d'objectius. Però el més important, hem de canviar el sistema educatiu on actualment prima la igualtat, l'ensenyament homogeni i no prima l'excel·lència dels alumnes i és aquí on proposo que els cursos s'haurien d'anar superant segons el rendiment i no per l'edat que els correspon de manera que les ments més ràpides no se'ls privi de passar a un nivell superior perquè no tenen l'edat i això els merma la capacitat d'aprendre més coses quan la seva ment els demana més i més. No posem fre a les ments brillants, donem-los espai per a crear ja que seran els nostres futurs investigadors que ens aportaran un benefici social. Cuidem-los de petits i de grans perquè no fugin de Catalunya.

2) Acabem amb les confrontacions regionals creant una confederació d'Estats Europeus on Catalunya pugui fer les seves lleis respectant les bases generals aprovades per tot el Gran Estat Europeu però poguent repartir i tots els ingressos en el nostre territori per poder afavorir tots els punts febles, que en són molts, com les infraestructures, autopistes gratuïtes, més transport públic i eficaç, més sanitaris, residències per a avis (en faran falta moltes d'aquí uns anys) o crear serveis a domicili (el voluntariat seria un reforç i enriquiment social); donar totes les possibilitats a les empreses per ampliar els negocis reduint impostos i donar incentius considerables per poder ser més competitius, que prenguin nota dels murcians qui el seu govern quasi els regala la maquinària!!; l'educació hauria de proporcionar adolescents que dominessin quatre idiomes com a mínim, que dominessin totes les àrees científiques, socials i lingüístiques sense fer una separació entre lletres i ciències i això es traduïria en més hores de classes, menys vacances escolars, només durant el mes d'agost axí de retruc conciliaríem el treball dels pares amb les vacances dels fills.

3) Procurar un canvi de valors a tots els ciutadans amb una cultura del respecte, ajuda, comprensió, paciència, entrega, solidaritat, esforç, amor i felicitat de manera que es deixessin una mica de banda les ambicions, el poder, l'egoïsme, l'odi i la ràbia. Aquest apartat és responsabilitat nostra i només nostra. Si no canviem de valors la nostra vida en aquest planeta està condemnada.

4) Establir un sistema d'elecció de candidats a governar basat en una modalitat innovadora: eliminació dels partits polítics i formació de diferents grups de treball amb ganes REALS de fer la feina ben feta SENSE REBRE COMISSIONS. Es tractaria d'elegir cada grup de treball per a cada àrea del govern, per a cada ministeri de manera que s'escollís el millor grup de treball per a cada modalitat independentment de la seva ideologia política. Tindríem el millor de cada àrea i amb això el nostre Estat Català podria proposar les millors lleis per tenir un estat sostenible amb recursos, tecnologia, educació, conservació del medi ambient, sanitat, infraestructures, ètica, justícia, etc... governada per persones honestes i intel·ligents amb la possibilitat de poder-les canviar quan no complissin amb els objectius marcats. Coneixeu cap país que tingui aquest sistema d'elecció? Seríem els pioners.

5) Obligatorietat de realitzar pràctiques en empreses de tots els estudiants a partir dels darrers cursos abans d'escollir la carrera o curs especialitzat de manera rotativa provant diferents àrees i diferents nivells de dificultat per obtenir una millor orientació alhora d'escollir la professió d'un mateix. A la vegada oferiria la possibilitat de contactes futurs dels alumnes amb les empreses per ocupar llocs de treball. També s'hauria de fomentar les professions professionals tant en desús i amb greus mancances al mercat laboral actualment canviant la creença entre els estudiants que és millor una carrera universitària que una FP, quin greu error!!! Necessitem especialistes JA, hem d'actuar immediatament o es perdran molts llocs de treball ja que empreses sense especialistes hauran de tancar.

6) Fomentar tasques socials obligatòries: dedicar unes hores a la setmana per atendre serveis socials encaminats a la cura d'avis, infants malalts, a persones amb mancances físiques o amb mancances de salut, gent necessitada econòmicament, neteja de l'espai públic, intercanvi cultural, ensenyament gratuït de les especialitats que cadascú tingui a gent en atur, jubilats amb ganes d'aprendre, casals didàctics i educatius, guarderies en hores extraescolars, etc... seria una manera d'ajudar a les parts més febles de la societat i alhora fomentaria l'altruïsme i la solidaritat tan absent actualment

Que passeu una bona diada de setembre sense confrontacions. Actuem democràticament quan sigui l'hora.

LLÀGRIMES DE POETA (1)

Encara no he assolit el grau de poeta/poetessa, no des del meu punt de vista exigent doncs em manca la destresa i la pràctica que es forja amb els anys. Recentment algú que sí que n'és m'ha dit "no tinguis por", "no hi ha cap manual que ho defineixi". M'imagino que un poeta és aquell qui ho sent, qui expressa alguna cosa, sentiment, situació, fragment d'un segon, una emoció, una imatge. La vida dóna molts tombs i la meva no és pas diferent a la resta, o sí? Quan la majoria es conforma amb la monotonia, les coses pre-sabudes i sense sorpreses jo sempre miro de cercar una nova emoció a totes les coses que s'aturen davant dels meus ulls, dins de tots els meus sentits sensorials i extra-sensorials. I no en tinc prou de percebre'ls que intento capturar-los i deixar-los tintats de mots versats o prosats amb la modesta intenció de deixar la meva empremta i el rastre de la meva existència. Quina gosadia més gran oi?

Recentment he descosit un malentès que m'havia brodat jo mateixa mentre cercava l'atenció d'un poeta experimentat, mentre somniava que tot podia ser possible, una idea, un desig, un somni, un propòsit, un objectiu i mentre anava fent camí cap a la realitat m'he impregnat de noves sorpreses, nous coneixements i nous amics.

Quan rebobino i miro cap enrera la pel·lícula registrada m'adono que sí, els somnis es compleixen i tot és possible, no hi ha barreres per a les emocions.

Tot plegat m'ha fet lliscar una nova llàgrima dolça, una llàgrima de poeta i tot gràcies a tu Jordi LLavina.

LLÀGRIMES DE CONSCIÈNCIA (1)

M'aturo un moment per contemplar la vida que m'envolta, els Éssers vivents que habiten el mateix espai compartit, aquella mosca menuda i fosca que recórre el terre buscant la sortida prop la finestra tancada fent giragonses sense sentit aparent, els geranis que mostren els seus pètals vermells i plens de polsim del carrer cobrint la seva iridiscència que intenta travessar la capa polsosa, contenint l'atac de l'oruga tuneladora que perfora sense pietat els seus conductes deixant-la sense saba ni xilema alhora que dibuixa cercles de buit a totes les fulles que intenten captar l'oxigen i el CO2 de la nostra respiració. I aquella sorra multicolor formada per petits cristall de sílice, ferro, magnesi, calci, manganès, ... ja sigui en la seva forma oxidada o cristal·lina que van cedint part del seu esquelet per alimentar les arrels que estan submergides al seu interior, al seu voltant per poder absorbir-los mesclats amb l'aigua de la pluja que ha caigut dels núvols, d'aquella aigua evaporada dels mars per acció dels raigs del Sol, aquella aigua que prové dels nostres rius travessant muntanyes, glaceres, torrentades, camins, valls, els conductes de les llars i les cloaques de les ciutats. Em pregunto on anirà a parar el meu CO2 alliberat, foradarà la capa d'ozó?, el captarà alguna clorofil·la? Tots som Un, tots estem connectats i no en som conscients encara d'aquest poder, el poder de l'Ara. Ja no vull mirar més el meu passat ni pensar en el futur, ara només compta el moment present, l'únic real i capaç d'aportar-nos la pau i la felicitat.

Aquesta llàgrima de consciència te la dec a tu Kendaumin.

LLÀGRIMES D'ESCRIPTORA (2)

Recentment algú molt estimat m'ha recordat que un rep el que dóna, el que projecta cap a l'exterior retorna cap a tu i ves per on fa quatre anys vaig escriure una petita narració on apareixia precisament aquesta idea. Ara que s'ha posat de moda tot un seguit de llibres sobre secrets i revelacions semblarà que hagi tret el meu text d'alguna lectura d'aquests llibres però no és el cas. Per tant sigui casual o causal, us deixo que descobriu per vosaltres mateixos LA MEVA REVELACIÓ, extreta únicament de la meva observació de la vida.

Un regal per algú molt especial.

- -

- -

__

__

- -

__

LA REVELACIÓ

I
“A qui llegeixi aquesta carta, per tal que no sigui massa tard per a tu,...” així començava la misteriosa carta que ara fa set dies em manlleva el son. Qui m'havia de dir que l'atzar em proporcionaria aquest gran descobriment, a mi que m'he barallat amb la fortuna i m'he casat amb l'adversitat. Jo que no sóc mereixedora de tanta responsabilitat, doncs sempre n'he defugit. Deu ser una broma del destí, o no. Per més voltes que hi dono no trobo la resposta a aquest enigma.
Si no hagués acceptat aquella feina, potser avui seria un dia més on l'avorriment colpidor i l'angoixa depressiva manarien les meves hores. Si m'hagués esforçat en els estudis i la mandra no m'hagués guanyat, qui sap si aleshores seria una altra persona en un altre lloc i amb un altre destí. Ja no ho sabré mai. El temps no es pot reciclar ni tan sols avui que tot es recicla.
Ja ho deia la mare: “nena espavila que el temps és fugisser, ell va al seu ritme i nosaltres hem de pujar al tren i deixar-nos menar, però això sí, si pot ser amb la bossa plena”. Pobra mare, sempre obsessionada pels diners pensant que així s'aconseguiria la felicitat, que errada que n'estava, però és clar amb la infantesa que visqué no és estrany que manifestés aquests valors. Òrfena de mare als tres anys amb un pare autoritari que l'obligà a treballar als dotze, tot plegat per seguir vivint en la completa misèria, no m'haurien de sorprendre els seus consells, però si hagués sabut el que ara sé, tot li hauria pogut anar millor, i mira que n'era de senzill.
Qui deuria ser la persona que va escriure aquella carta que destil·la tanta tendresa i a la vegada apareix reveladora de veritats absolutes? Com va accedir a aquell gran coneixement que ens podria proporcionar la felicitat duradora? De ben segur que no tingué una vida folgada, d'altra banda seria quasi impossible poder deduir el gran misteri de la vida, com funciona i cap on s'enfila.
Només espero que no sigui massa tard per transmetre el seu contingut als escollits si no vull ser l'única hereva d'aquest llegat, però els recursos amb què compto són tan reduïts que no sé si en seré capaç.

II
La ràdio, l'únic contacte virtual que tinc amb l'exterior, em desvetlla sobtadament tot just quan són les set del matí amb una notícia que no em deixa del tot indiferent: “l'Estat Espanyol ha decidit recolzar l'atac preventiu a l'Iraq per a garantir l'alliberament del poble iraquià i per a demostrar l'existència d'armes de destrucció massiva..." però la meva realitat em retorna al meu món i m'adono que no sé com podré sortir-me de l'atzucac tenint en compte la gran ajuda de què disposo i del panorama desolador que contemplo dia rera dia sense que hi vegi la llum: mare de tres criatures en edat escolar, vídua des de fa dos anys, pis de lloguer, hipoteca de la casa on vivíem.

III
El foc va cremar la totalitat de la casa en un tres i no res. Començà a la cuina per una fuita de gas butà i s'estengué cap al menjador on els mobles i cortines acceleraren la devastació total. El meu Quimet va poder treure'ns de la casa a temps però ell va quedar arrossinat a conseqüència de les cremades i dels fums mefítics que va respirar. No va durar més de sis mesos.
Les meves filles i jo vam haver de traslladar-nos a un sòrdid pis de trenta metres quadrats d'una sola habitació decorada amb impregnacions d'humitat, tassa de bany a l'estil dels serveis de les autopistes franceses, força empudegat, i reduïda cuina de “disseny”, amb bombona de gas butà, sense extractor de fums i un projecte de taulell cementat. Tot plegat com l'espai que ocupava el nostre bany. Si no haguéssim recelat de contractar una assegurança com déu mana i no ens haguéssim volgut estalviar uns diners, sempre els fotuts diners, almenys no tindríem la càrrega de la fantàstica hipoteca que ara fa cinc anys vam contractar en una coneguda entitat d'estalvis per un període de vint-i-cinc inacabables anys que prefereixo no recordar.
Les llàgrimes llisquen dels meus ulls cada vegada que ho penso i miro al meu entorn, no sé realment si val la pena seguir lluitant, la meva vida és un desori, el meu cos em pesa, els pensaments em rebutgen i la meva ànima corsecada ja fa temps que ha fugit de mi. Si no fos per les meves filles jo ja no seria aquí, de ben segur que no.

IV
Trobar feina no va ser cosa de bufar i fer ampolles. Jo no havia estat una bona estudiant, no m'agradava i no en veia la utilitat. Que n'era d'ingènua, així que em vaig inscriure a l'atur quan ranejava la quarantena puix que la pensió de viduïtat me la denegaren. Al Quimet l'havien ensarronat a l'empresa on treballava la qual no havia efectuat mai els pagaments corresponents a la seguretat social. Sempre vam pecar de passerells. Qui voldria contractar una dona mesella, sense estudis amb la càrrega addicional de tres criatures?
Com era d'imaginar la recerca va resultar endebades i els rebuts anaven caient mentre els estalvis s'havien reduït a la mínima expressió. Ni tan sols em podien embargar la casa, només era un munt de runa i cendra. Ja torno a esclafir a plorar de ràbia i impotència. Quimet, si fossis aquí!

V
No m'ho puc creure, m'havien ofert una feina com a masovera d'una gran masia situada a les afores de Vilafranca, a uns set quilòmetres aproximadament, la qual cosa m'havia deixondit per primera vegada. Masia catalana del segle XVII on no li mancava detall. Envoltada de dues hectàrees de vinya de macabeu, xarel·lo i parellada, s'abastava d'un gran pou situat al bell mig del pati enfront de la façana, amb un celler imponent i impecable a la planta baixa una mica soterrat, amb una capacitat per a unes vint mil ampolles de cava totes elles col·locades en pupitres formant tres fileres perfectament arrenglerades. Al pis principal s'hi trobaven les dependències destinades a l'habitatge: una gran cuina de cirerer amb llar de foc, un majestuós menjador amb una gran taula de castanyer per a dotze comensals, bigues de fusta, quatre habitacions enormes i un bany amb una banyera hidromassatge, un bidet i un lavabo. Però el que més em delectaven eren les espaioses escales amb voltes a la catalana que conduïen als diferents pisos, amb unes curvatures suavitzades que recordaven una closca d'ou, ornamentades amb rajoles d'il·lustracions florals i bases de fusta ben envernissades amb barana de ferro forjat pintada de negre, realment molt elegant. Al pis superior hi havia les golfes que antigament s'utilitzava de graner. Era la part més sinistra de la casa on se m'havia prohibit expressament l'entrada sense cap més explicació.
En aquesta masia només hi habitava una senyora d'edat molt avançada que necessita l'ajut d'una persona que li realitzés totes les tasques de la llar que incloïen la neteja i el guisat. Els seus dos fills vivien casats als Monjos i a Vilafranca. Les enraonies deien que no se'n volien fer càrrec d'ella, a més estaven renyits per temes relacionats amb algun testament. En canvi, pel que feia a la cava, la gestionava un reconegut enòleg de la comarca a càrrec d'una associació penedesenca que n'era l'actual propietària.
Com a cuinera, jo no n'era gaire bona i pel que feia a la neteja no tenia molta cura a eliminar les impureses que sovint es dipositaven arreu, realment no n'era cap amant d'aquesta feina, però no la podia pas rebutjar, a més em permetria abandonar el nostre “encantador” piset amb la companyia de les meves dolces princesetes.
I quines perles, que no era poca cosa. La Neus tenia tres anys, era viva com una fura, contestatària, hiperactiva, autosuficient, però això sí, molt falaguera i condescendent quan l'ocasió ho requeria. La Carme, dos anys més gran, es mostrava més inestable, se sentia la reina destronada i moltes vegades semblava absent, d'altres es rebotava amb tot i tothom, però tenia un bon cor. L'Elisenda que en tenia set era la més sorprenent i desconcertant a la vegada, ho controlava tot, era molt responsable, atenta, educada, però a la vegada era misteriosa, no sabia mai què pensava realment, però s'ha de reconèixer que tenia do de gent.

VI
Fa quatre dies que ens hem instal·lat a la masia a les envistes de la qual s'hi pot albirar com les vinyes comencen a arrenglerar-se desplegant llurs catifes virescents que simètricament distribuïdes conviden a participar de tan bell esdeveniment.
La senyora s'està adaptant força bé a nosaltres, àdhuc hem començat a intimar tot i la disbauxa que impera quan hi ha les nenes ja que per edat els correspon aquest paper absorbent i enervant.
Sembla ser que a les golfes fou on morí el seu home ara fa deu anys com a conseqüència d'un atac de cor fulminant després d'una forta discussió que mantingué amb els seus dos fills arran del testament que l'home havia signat a favor d'una associació de minusvàlids. Des d'aleshores ningú hi ha tornat a posar els peus. Sento esgarrifances només de pensar-ho, a més, durant la nit s'escolten sorolls, corredisses a quatre potes provocades possiblement per algun rosegador que s'hi passeja lliurement absent d'aquests fets tan esfereïdors. Quant de dolor deu haver sofert aquesta dona sense marit, sola i rebutjada pels seus propis fills. Quina divinitat podria voler tant de patiment a una persona que l'única falta comesa ha estat ser l'observadora passiva de tots aquests esdeveniments. No hi ha res que pugui justificar tanta desgràcia, és clar que parlant de desgràcies ja hi estic avesada, doncs, les meves no es poden pas desmerèixer.

VII
Aprofitant que la senyora Antònia dorm profundament i que les meves filles són a l'escola no puc evitar la temptació de pujar a les golfes d'esquitllentes tot i la basarda que em produeix. Dubto un moment, però finalment una força superior m'esperona a seguir escalant cadascun dels graons d'aquella magnífica escala. Les mans em suen. El cor em batega acceleradament com si fos a punt d'explotar. El cap sembla girar al meu voltant separat del meu cos. Els cabells estan electritzats i un tremolor em persegueix per tota la cama, però continuo escales amunt sense reflexionar el que estic fent. Hi he d'anar com sigui. Però just quan arribo davant de la petita porta de fusta m'adono que no tinc les claus i desconec on estan amagades, potser les van llençar, qui ho sap. Però un cop fet el pensament no puc pas fer-me enrera, he d'entrar-hi de totes maneres. Llambrego tots els racons de la porta per si canvia la meva sort, però res, ni rastre de la clau. I justament quan ja me n'anava copso un reflex metàl·lic a l'interior d'una garrafa de vidre que adornava un replà. No m'ho penso dues vegades, m'ajupo i fent equilibris a la gatzoneta agafo aquell objecte que efectivament era una clau d'aquelles antigues, gran i amb una sola dent. M'acosto de nou a la porta; el meu cor em xarbota de nou però no en faig cas i intento d'encabir la clau al forat del pany. Al segon intent s'obre la porta i amb aquell garranyic característic aconsegueixo per fi accedir a l'interior.


VIII
Era obscur, la bombeta no s'encenia, l'aire era estantís, les teranyines s'havien apropiat de tota l'estança i la pols cobria l'espai del terra i de la llibreria que s'intuïa a la paret esquerra d'aquell lloc. El silenci era engavanyador. Les finestres estaven tapades per unes cortines vermelles totes ratades pels ratolins, aquells que cada dia em delectaven amb el seu ball nocturn. També s'entrellucava un gran bagul arraconat a un escaire al costat de la llibreria, però estava mig embolcallat per una espècie de flassada bruta i esfilagarsada. No m'hi veia prou bé i vaig optar per apartar les cortines per deixar entrar la llum i poder ullar detalladament tot el que hi havia. Si em veiés en Quimet em reprovaria el que estava fent, sempre em deia que no estava gens bé que escorniflés en els assumptes de les altres persones, però la meva curiositat innata era ineluctable.
Per fi es féu la llum, tot era tal com havia intuït i ara era l'hora d'anar per feina, no fos cas que la senyora es despertés. Primer em vaig dedicar a escrutar els llibres dels prestatges, tots ells semblaven molt antics, alguns dels temps incunables, decorats amb ornamentacions daurades amb títols i noms que jo desconeixia: “Sonnets” de Shakespeare (1609), “Els versos d'or” de Pitàgores, “La divina comèdia” de Dante Alighieri, “L'Alquimista” de Paulo Coelho (1988), "I Ching" de Wilhelm, Horaci, Hierocles, Plutarc, Arriano, Agripa..., la qual cosa no era cap novetat ja que no havia obert mai cap llibre tret dels pocs que m'obligaren a llegir a l'escola, a tot estirar no arribava a la desena, tots ells en castellà, per descomptat, ja que una servidora va estudiar en una escola pública on el català era quasi prohibitiu, no com passava amb algunes escoles de la comarca que foren capdavanteres en aquest camp.
Mentre repassava aquelles relíquies entre les mans, els dits quedaren enllardats de polsim negre i de teranyines blanques, tot plegat una barreja poc seductora on s'hi barrejava un tuf entre resclosit i humit que em resultava molt familiar.
Finalment vaig decidir tafanejar, com diria en Quimet, el bagul de l'esquerra. Vaig apartar el teixit o el que quedava d'ell i se m'aparegué una imatge esbalaïdora, talment un cofre sorgit d'un vaixell pirata de fusta massissa folrat amb roba de vellut color ocre amb un cadenat rovellat que el pas del temps havia accelerat per l'acció de l'ambient humit que es respirava: al sostre que s'aguantava per unes magnífiques però corcades bigues de fusta s'hi observaven grandioses goteres provocades per llurs teules superiors trencades. No em va costar gaire de trencar el candau i vaig començar a escodrinyar tot el seu contingut. Entre els llibres florits i les llibretes escrites a mà s'hi amagava un papir desgastat molt ben enrotllat amb una llaçada daurada. A cop d'ull ja vaig tenir la impressió que contindria alguna cosa important. El cor em tornava a bategar amb força i l'emoció s'anava fent més intensa a mesura que anava desenrotllant aquella peça d'art. Els ulls se m'enteranyinaven fruit de la tensió del moment, i la gola se m'assecava a cada aspiració que feia. Tenia la sensació que aquell document havia esperat molt de temps que algú el descobrís i que jo n'era l'escollida. Era un mecanoscrit fet amb molta cura, lletra clara i redactat en una llengua per a mi desconeguda el qual no anava signat.
Amb el meu reduït coneixement de llengües m'era una mica difícil d'entendre què hi posava exactament, només entenia algunes paraules que s'assemblaven al català. Aleshores un darrer impuls em va empènyer a regirar les llibretes escrites que contenia el bagul per si trobava alguna pista que m'ajudés a desxifrar aquell escrit. Efectivament, estaven plenes de notacions sobre el citat document com si alguna persona s'hagués encarregat de traduir-lo al nostre català contemporani a més d'un llistat amb el nom de quinze persones amb llurs adreces corresponents. Segons es desprenia corresponia a un document datat del segle XIII escrit en provençal. Entre les moltes fulles escrites es va desprendre un sobre tancat amb una anotació al damunt que hi deia: “Qui ho trobi”.

IX
"A qui llegeixi aquesta carta, per tal que no sigui massa tard per a tu, doncs la vida no és altra cosa que tot el que ens passa mentre fem altres plans. En Pitàgores, els trobadors, els budistes i en Shakespeare, ho sabien prou bé, per això no s'ha de malbaratar aquest privilegi que se'ns ha obsequiat ja que una vegada s'esmuny tot torna on era, allà d'on venim serà on anirem. Si fem de la vida una lliçó d'esperança no caldrà plorar les penes sinó lloar les virtuts fruint de la joia que ens ompli a cada instant. Per tal que això sigui possible només caldrà seguir el principi que tota l'energia flueix i retorna al seu origen de manera que tu ets ell i ell és tu tancant aquest cercle omnipresent. Si vols ser ric en amor, dóna'l i et serà retornat; sigues generós i la generositat recaurà sobre teu. Escolta el sentiment que gaudiràs en aquell precís instant seguit d'un plaer tan immens que només serà percebut pel qui sàpiga traspuar aquest llindar tan estret que separa l'home de la divinitat, sentint com ell i el seu poder a dintre teu. Així i només així assoliràs la pau i la felicitat total al teu voltant, però sigues caut ja que caldrà vorejar els paranys disfressats que éssers no mereixedors construiran al teu voltant, desvirtuant i desafiant aquesta llei, infonent els odis, les rancúnies, les pors, les guerres, la fam i la desolació únicament per al seu propi benefici. Però tot l'horror causat els serà retornat abans del judici final. És una qüestió d'equilibri universal. Per tant, sigues valent i accepta aquest repte de viure amb harmonia i veuràs com totes les portes se t'obriran de bat a bat fent realitat tots els teus somnis i a la vegada transmet aquest missatge ancestral talment com a mi de bell antuvi se m'ha convidat.

Canvia la direcció dels teus ulls
aparta d'aquests possibles brosses
que emmascaren la realitat que esculls
no permetent eliminar les crosses
per por de perdre el que ara aculls.

¡Ôm Namah Shivaya!"

X
He resseguit fil per randa cadascun dels estels que pinzellaven el sostre extern del mas recordant a cada espurna com d'errada havia estat tota la meva vida, sempre vivint supeditada als valors materials, les falses aparences, l'orgull, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa, la hipocresia, la falsa bellesa i vet aquí que al final m'he topat amb la pobresa, la vergonya, la desesperació, el desamor i la soledat. La carta tenia raó, un recull el que sembra i ja comença a ser hora que cultivi un nou sembrat on hi fructifiqui la il·lusió, l'amor, l'amistat, l'esperança i que alhora els fruits s'escampin amb el vent com la llavor regeneradora d'un nou jardí de l'Edèn. Només caldrà que entre tots abonem aquesta terra empobrida on ara per ara només hi germina l'odi, l'ambició, el poder i la guerra. Per això difondré aquest missatge fent-vos a vosaltres els hereus d'aquest llegat d'innegable valor, perquè qui ho llegeixi sigui valent i accepti aquest repte per tal que no sigui massa tard per a tots.

LLÀGRIMES DE TRISTESA (1)

Tenia un amic amb qui compartia una afició, un amic trobat per atzar mentre bussejava en aquest mar de bits. Era d'aquelles persones que ho donaven tot per als amics i familiars, sempre entregat, sempre optimista i lluitador que no li feia por els nous reptes, les aventures diàries, les emocions sobtades, els nous coneixements i les vivències del moment, les poesies de la vida. Compartíem les ganes d'aprendre, de descobrir el vertader sentit d'aquesta vida tan supèrflua i material basant-nos amb un principi fonamental perdut generació rera generació, el sentit de la intuïció, el de l'observació, el de l'amor. Ell ha volgut seguir el seu camí de descoberta al seu interior, doncs la seva evolució més avançada així ho requeria, però per fer-ho havia de fer un nou pas, anar-se'n i desaparèixer. Ho acaba de fer i aquest acte m'ha provocat una nova llàgrima, aquest cop de tristesa i a la vegada de felicitat ja que sé que es dirigeix directament cap al nucli de la vertadera felicitat. Avui ja no t'he pogut felicitar pel teu aniversari però estiguis on estiguis segur que ets feliç i ple de nova sabiduria regalant amor a vessar.
Gràcies per haver compartit amb mi un bocinet del teu coneixement.
Un petó molt gran.

LLÀGRIMES PRIMAVERALS (1)

Hola amics coneguts i desconeguts, avui llueixo les meves millors gales vestida de seda amb el meu color talismà, el turquesa. Ho faig només avui ja que és una data molt especial, celebro les meves quaranta primaveres i quina millor manera que celebrar-ho amb tots vosaltres.

Aquesta és la Violant que mai us trobareu al carrer. Una Violant maquillada, pentinada, guarnida fins al moll de l'os, relaxada i preparada per a donar més guerra.

Una Violant compromesa amb els mots, els versos i la vida, volent continuar desplegant emocions que captivin el cor més glaçat, distant i rebel.

Una Violant assedegada de coneixement, de perfecció, d'entrega a la poesia, disposada a donar el salt més alt per poder assaborir la fita, la realització del seu somni de poeta. Ho farà, ho intentarà, ho aconseguirà i tots vosaltres en sereu testimonis de luxe.

Són tantes les emocions que conflueixen en aquest moment que la mescla que se'n deriva m'ha provocat una nova llàgrima d'emoció.

Una llàgrima de poeta.

Ja fa vint anys que tinc vint anys i ara només vull ser la Violant.

LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (2)

L'altra dia vaig rebre quatre roses ben especials que anaven adjuntades amb una dedicatòria:





Deixa´m que sadolli, Violant,
abans que la feina em colli,
el meu instint "assassí"
i et dediqui això sí,
tot esclatant, aquesta flor
vermella, radiant de claror.

Dalmau (28 d'agost de 2006)

Caldria però fer una aclaració, va ser un impuls d'una persona anònima que passejava pel meu bloc de poesia http://violantdebru.blocat.com

I això, és clar, em va provocar una llàgrima d'emoció, o més ben dit, quatre!

LLÀGRIMES D'ESCRIPTORA (1)

No us podeu imaginar com m'he divertit fent aquesta narració. Les llàgrimes rialleres han fet curses de 100 metres cada cop que ho rellegia per tal de donar-li el toc final. L'objectiu d'aquest era "guanyar" un concurs per tal de poder veure publicat l'escrit i d'aquesta manera compartir-lo amb més lectors. Però jo i els concursos som incompatibles o sigui que quin lloc millor que publicar-lo en aquest bloc. Així podreu opinar i rellegir-lo tantes vegades com us vingui de gust.

Però només una aclaració, molts dels fets que es narren estan estretament vinculats al Penedès i per tant seran més comprensibles per aquells o aquelles que siguin de la zona però tots hi esteu convidats a submergir-vos dins del món de les "CONVERSES" o "CORNUTS I PAGAR EL BEURE", lema i títol respectivament. Benvinguts al món dels raïms.

NOTA IMPORTANT: es va redactar abans del pacte Mas-Zapatero. Gener del 2006.

CORNUTS I PAGAR EL BEURE
"Interrompem l'emissió d'avui per donar una tràgica notícia que ens acaba d'arribar a la nostra redacció fa escassos minuts. S'ha produït un sabotatge a gran escala a tot el Penedès. Les autoritats han confiat la investigació del cas a mans de la policia científica amb la col.laboració de la guàrdia civil. Els fets ocorreguts han estat considerats d'extrema gravetat. Mai s'havia produït un cas tan excepcional com aquest. Tot el sector industrial i agrari penedesenc està consternat i en estat d'alerta màxima... No es coneix encara l'autoria dels fets, però s'ha obert diferents vies d'investigació... Com a mesura cautelar s'ha decretat el secret de sumari..."

- Has sentit Margarida! Ho veus com no estava boig i tu que no em volies creure. Tenia raó! Realment ho han fet! No estava somiant! Ho vaig sentir de debò, amb les meves pròpies orelles! Vine dona, mira la televisió i escolta-ho bé que ho estan donant ara mateix!
- Ja han agafat aquells brètols? Qui diuen que ho ha fet?
- Ai marona, que no te'n recordes del que et vaig comentar ahir? És que no m'escoltes mai i després t'exclames que no t'explico res. Cony de dona, per una vegada que et confio un secret em tractes d'imbècil!
- D'acord Maurici, no t'exaltis tant. Vocalitza bé que amb tant d'emoció sembles una centrifugadora i no se t'entenen les paraules. T'escolto estimat, explica'm de què va tot això. No entenc res de res. L'única cosa que sé és que ens han robat. Lladres! Quan els enxampi ja els ensenyaré a fotre una pagesa.

El dia anterior...
Despuntava el dia, la rosada desplegava el seu mantell per acariciar els raïms que semblaven suplicar un rajolí d'aigua. Després d'una nit de xafogor insuportable, enmig d'uns llençols suats i enllardissats, vaig decidir llevar-me i donar el meu tomb diari pels meus jornals de vinya, però això sí, després d'un glopet del meu vi, que sempre va bé per llevar les penes. Tot just quan havia començat la meva passejada, vaig sentir unes veuetes enjogassades que convidaven a seguir-les. M'hi acosto i per un instant no endevino d'on provenien, però m'aturo i escolto una conversa d'allò més entretinguda i inversemblant. Paro orella arran de terra i acluco els ulls per submergir-me dins d'un món fantàstic...

- Ja heu sentit què els ha passat als nostres companys? Decapitats, nois, decapitats!
- Quin horror! Qui ha estat el pocavergonya que els ha escapçat? Quin salvatge!
- Oh! Diuen que no han estat els únics, que n'han assassinat més!
- Quin any més desastrós. No n'hem tingut prou amb les restriccions d'aigua, ja us heu fixat quin perfil lluïm, que semblem anorèctics i ara aquests crims. Amb el goig que feien els nostres germans la darrera verema. Com ens hem de veure! Secallons i decapitats!
- I si això no fos suficient, he sentit que els amos ens volen deixar assecar com a panses, i mai més ben dit, ens arrugarem, envellirem i total, tant d'esforç per barallar-nos amb el míldiu, la cendrosa i la botritis, que per cert aquest any no ens han fet gaire la gara-gara, per veure'ns reduïts a la mínima expressió. Secs i escardalencs.
- I per què ens volen tant de mal? Per què ens han estat cuidant tot l'any per ara deixar-nos arrugar talment uns tomacons penjats d'una soga? Què els hem fet pobres de nosaltres per merèixer aquest tracte tan injust?
- Crec que és un tema de rendibilitat. No els paguen prou per mantenir-nos i per tant s'estan plantejant d'abandonar-nos com en Hansel i la Gretel.
- Jo si per cas aniré escampant els meus pinyols per poder tornar a casa!
- Xarel.lo, es veu que no m'has entès gens. No és cap acudit això.
- Nois, haurem de manifestar-nos, no podem permetre més injustícies sobre el nostre fruit. Què s'han cregut aquests homenots?
- No us penseu, també s'estan plantejant de desarrelar-nos, d'expropiar-nos la llar.
- Us imagineu què representa això? I tot plegat per substituir-nos per ferralla, ciment i quitrà!
- Realment, entre el TAV i el quart cinturó estem ben arreglats.
- De quin tap parles? De quina roba?
- Tu sí que n'ets de tap de suro. I la roba no és res més que un altre roba-tori. I és que la llista dels delictes que ens volen infringir sembla que no vegi mai la fi.
- El cep ens empari!
- També corren veus que ens volen dur a l'atur. Es veu que ara els prefereixen morenos i francesos. Ens volen substituir pels Pinots ja que tenen més pedigree.
- Ens ataquen per tots els flancs, ja només faltarà que ens envaeixin pel sud. Tots plegats volen que perdem la nostra identitat.
- Mestissatge, Parellada, en diuen mestissatge, ara.
- I què se'n farà del triplet?
- Doncs, mira, et sembla bé un quartet o quintet? Amb les modes que corren no podem esperar res de bo, i això si tenim una mica de sort.
- Quin problema teniu amb els francesos?
- Tranquil Sr. Cabernet. Serà millor que no hi poseu cullerada que en podríeu sortir escaldat o més ben dit, rostit i a la brasa, que el personal està molt exaltat i qualsevol espurna pot esdevenir una flamarada incontrolable.
- I el gran cap dels homes, què en diu?- No obre boca, el pobre. Només està pendent de si tindrà un hereu o una pubilleta.
- Tu creus que ens convidaran al bateig?
- Jo no m'hi jugaria el grau, Parellada.
- Deixem-lo tranquil, que ja va fer prou ara fa trenta anys quan la va palmar aquell avi que només mirava cap al Sol.
- I per què ho feia? I no li feien mal els ulls de tant mirar-lo?
- A mi no m'ho preguntis Xarel.lo, que jo no hi era. Cap de nosaltres hi era, però he sentit explicar a l'amo que aquell dia els nostres rebesavis van estar convidats a moltes llars.
- Jo crec que portava ulleres fosques per protegir-se.
- Que estava de dol, potser? O treballava a una funerària?
- Ai Xarel.lo, si fa no fa, diguem que va enterrar a molta gent.
- Deixem-nos d'homenades!
- Doncs, no podem comptar amb ningú més.
- Espereu que encara hi ha més coses.
- Impossible! Què pot ser pitjor que esdevenir decapitat, pansit o desarrelat?
- El boicot!
- Quin boicot?
- El que volen protagonitzar els homenots que parlen la llengua del Quixot. Aquells que es creuen que encara viuen als anys trenta, però caram, què s'han proposat, que ens consumim a dins l'ampolla?
- Oxidar-nos, per encara revellir-nos més?
- Ara sí que ho tenim magre i agre. Ho veig tot groc i oxidat.
- Però que no era d'aquí el tal Miquelet?
- Sirvent, es deia Sirvent.
- Sirvent o Cervantes?
- I ara, llavor Santa! D'on ho has tret Macabeu? No emboliquem la soca, només faltaria que Cristòfor Colom també fos de can barretina.
- I l'autor del Lazarillo de Tormes també, no et fot!
- No, si resultarà que va ser primer la flor que la llavor. El vent faci que no ens sentin els tricornis. No escalfem l'ambient, no fos cas que es repetís un vint-i-tres i ens enviïn una nova legió de fil.loxeres mutades. Que són capaços d'això i molt més! I si no només cal fixar-se en els virus que corren.
- Què és això, una lliçó de biologia o què?
- Ai Xarel.lo, que n'ets d'ignorant. Si escoltessis més els amos i no et distraguessis tant mirant de reguitzell les cuixes de les mestresses potser aprendries una mica com funciona el món dels humans.
- Deixem-nos d'enraonies i anem directe al gra, anem per feina que vol ploure i de valent.
- Quina desgràcia! Ara sí que estem ben perduts. Quin final més esgarrifós i desagradable. Amb el plaer que deu suposar submergir-se en aquelles cavitats rogenques i humides, nedar fins a la gran bossa on s'hi pot dansar i sortir precipitadament pels tubs sinuosos i aromàtics per arrodonir-ho amb l'espetec final que ens conduirà directament cap al cel. I ens haurem de conformar a acomiadar-nos de la vida a través d'uns vidres verdosos o glaçats al mateix temps que ens anem esgrogueint i enrancint.
- No podem quedar-nos de vergues plegades, ens haurem d'organitzar. Haurem de redactar un estatut per protegir els nostres drets.
- I que ens el trepitgin els envejosos, de què serviria? Es miri com es miri acabarem trepitjats de totes maneres. A més, no crec que tots s'hi avinguin. A alguns, això els pot beneficiar, ja els va bé que ens humiliïn i ens menyspreïn, a més els pot suposar un augment de la seva quota presencial a les llars i als grans esdeveniments.
- O sigui, que tindran carta blanca per anar on vulguin tipus visat o carnet VIP'S?
- Parellada, fes callar aquest ximplet que només enreda i se'n rifa de tot plegat i això és molt seriós. Ens hi juguem el most.
- Jo proposo fer una marxa aturant les carreteres.
- Mira que n'ets de curt Xarel.lo! Què proposes, que acabem esclafats enmig de l'asfalt? Ecs, quin fàstic!
- Si em permeteu Parellada i Xarel.lo, crec que tinc la solució al nostre problema.
- T'escoltem Macabeu, per fi un gra responsable i amb seny, cosa molt poc abundant en aquestes contrades.
- Podríem emigrar cap a les terres del Quixot, cap al sud o a València, que allà m'han dit que no correrem cap perill, a més parlen la mateixa llengua encara que tingui un altre nom.
- Això, i podrem canviar de sexe sense problemes i amb el permís dels genovesos i les sotanes.
- Ai, Xarel.lo, Xarel.lo, quin gra més beneit que tens. Sembla que no tinguis res més al suc.
- Què us sembla si procedim a les votacions?
- Perfecte, Parellada!
- Els francesos també tenen dret a vot? O els immigrants estan absents d'aquest dret?
- Ja hi tornem amb els francesos. Però què us hem fet?
- Tranquil Sr. Chardonnay, és una qüestió d'orgull. Tot dependrà de si us considereu part de la família o només parents llunyans. De quin costat esteu, dels abstemis o dels bevedors?
- Votem, doncs.
- Els que estiguin d'acord que s'inflin una mica.
- Sembla un camp de pilotes!
- Ja havies de dir la teva, tu.
- Quin és el resultat Parellada?
- Un noranta per cent a favor i el deu restant en contra.
- Caram, els francesos com sempre havien de donar la nota. Sempre al costat dels genovesos. Ja deia jo que no havien de votar.
- Bé nois, ja sabeu el que hem de fer, només caldrà que fem córrer la veu a l'estil dels capellans i els seus sequaços.
- Llàstima que no puguem utilitzar els seus mòbils ni la seva ràdio!
- Xarel.lo, Xarel.lo!
- Bé doncs, aviseu a les Drosophyles perquè ho trametin a tots, que això de fer tastets els encanta.

Tot d'una, les veuetes s'havien apagat i un silenci esmorteïdor regnava a tota la vinya. Els ossos els tenia totalment dolorits i en rebel·lia, els genolls no em responien, el cap semblava instal.lat a Port Aventura al Dragó Khan i els meus escassos cabells estaven xops, feien olor de ranci però finalment m'alço i quan intento obrir els ulls copso quelcom havia ocorregut. Tots els raïms havien desaparegut. No quedava ni un sol gra, ni tan sols els gotims. Les vergues pelades semblaven òrfenes i desmaiades com qui perd els seus fills. Tots els pàmpols semblaven aplaudir la gesta i les soques somreien per sota el nas. On s'havien ficat? Estava perdent el poc seny que em quedava? Si que puja aquest vi, ja em semblava que feia massa grau. Seria veritat que havien fugit? I cap on? Per més que intentava buscar-los no sotjava on s'havien entaforat. Realment havien fugit sense deixar ni rastre. Així que corro d'esma fins a casa on la Margarida m'esperava feia hores amb l'esmorzar a taula, fred i amb una cara de pomes agres que em feien venir basques i ganes de girar cul enrera i fugir. Qui em podia creure? A qui li podia contar el que havia sentit? Em prendran per boig en el millor dels casos.

Deu mesos més tard...
- Maurici no em tornis a sortir amb la mateixa bajanada de cada dia. Segur que anaves begut. Qualsevol dia d'aquests encara et faran bufar a la vinya quan estiguis llaurant si t'escolta aquella senyora que reparteix donuts. Tot sigui per escurar encara més les butxaques dels pobres pagesos. Que aquests manaires se les empesquen totes per seguir a la poltrona. A ningú més se li podia ocórrer un disbarat com aquest. Ni se t'acudeixi explicar-ho a ningú! M'has sentit bé?
- Sí, Margarideta, però resulta que...
- Res. Ni una paraula més o et juro que passaràs més set i gana que els raïms!
- Però com t'ho expliques sinó?
- No és cosa nostra. Segur que deu haver estat alguna estratagema d'algun grup radical per fer mal als pagesos i alhora enfonsar la nostra economia. Vés a saber! No hi donem més voltes. L'asseguradora ja ens ha pagat o sigui que la resta deixem-ho a la policia i als polítics, que per això els paguem, o no? Que siguin ells que es vagin passant la pilota, que de jugar a futbol ja en tenen la mà trencada.

A sis-cents quilòmetres terra endins...
- Què noies, què us havia dit! Era o no era una bona idea la meva? Ha valgut l’esforç fer el viatge, sí, o no?
- Sí, Macabeu, ets el millor! Ets un geni. Ni als homes se'ls hauria ocorregut una idea semblant. Només pensen en els papers virolats i com engreixar-los a part de fer-se fotografies.
- L'èxit l'hem d'atribuir al fet que hem estat tots units, sense trànsfugues ni delators. Fins i tot els francesos ens han seguit i recolzat. Se'ls ha de reconèixer el mèrit.
- Què celebren, doncs? Que no l'han aprovat?
- Al contrari, ara ja hi estan tots d'acord. Es veu que ja no en podien treure més suc. El nostre, és clar. Ja, ja!
- I el més important, és que els quixots no s'han adonat de res. Tant de boicot i d'omplir-se la boca amb verí tot plegat per acabar emmetzinats amb les seves pròpies mentides. Botxins convertits en víctimes. I ara toca celebrar-ho, no us sembla?
- Això mateix dic jo, cornuts i pagar el beure! Tricornis, sotanes, genovesos i cibeletans brindant amb cava, el nostre! I doncs, què us pensàveu?
-Xarel.lo, Xarel.lo!!!

LLÀGRIMES CATALANES (1)

...Llàgrimes de catalana...
No us penseu que us vagi a parlar de política, ja n'hi ha que hi tenen la mà trencada. El que us voldria explicar és una petita anècdota que he viscut justament aquesta tarda mentre la meva filla jugava al parc. Estava sentada en un banc sota uns fils de raigs de sol que reviscolaven entre els núvols, mentre estava observant les cridòries dels infants, les mares fent grups d'afinitat, els vianants que casualment passaven prop d'allà i en aquell precís instant la meva ment ha començat a somiar desperta. M'he imaginat com seria una biblioteca-jardí botànic-hivernacle, un lloc ideal per poder llegir un bon llibre envoltada de tota classe de flors i arbusts amb la claror natural del camp, les aromes florals flotant a l'aire, el brugit suau del vent fent onejar les fulles i això sí, una bona cadira individual ergonòmica amb taula incorporada i petit armariet per a deixar-hi les bosses que una servidora sempre va traginant el bolso i la cartera a part de la motxilla i les jaquetes d'ambdues. Hi podria haver tres ambients diferents: la sala on s'ubicarien els llibres amb la possibilitat de poder-los llegir allà mateix; la sala jardí exterior, ple de flors i les esmentades cadires; i la sala hivernacle per a la temporada d'hivern, per no passar fred ni les inclemències habituals de la primavera i la tardor. Us ho podeu imaginar!
Bé, mentre estava dibuixant mentalment el gran complex lector- lúdic, he sentit unes veuetes de dos nens que jugaven prop meu. PARLAVEN EN CATALÀ entre ells. Eren dos germans d'uns set o nou anys, però el més sorprenent no era el fet ni que fóssin germans, ni que parlessin català (que al meu poble el parla la gran majoria) sinó el fet que eren dos nens EQUATORIANS llurs pares van immigrar cap al poble no fa molts anys i pel que he pogut copsar s'han integrat perfectament. I em pregunto, i els que fa molts més temps que viuen al nostre petit país i que són els nostres veïns com és que ni tan sols s'adrecen a nosaltres en català (ja no demano que ho facin en la intimitat) però podrien esforçar-se en fer-ho.
El que m'ha quedat clar és que dedico un BRAVO per a aquests nens i per als seus PARES. Són més catalans que molts que viuen entre nosaltres.
I això m'ha provocat una llàgrima catalana...

LLÀGRIMES DE PASSIÓ (1)

...Llàgrimes de passió...

Cau la nit, el cel es cobreix amb un mantell vellutat fosc, els estels són diamants que espurnegen aleatòriament dins del tapís celestial. Un gran botó adorna la capa que la segella durant el temps que perduren els nostres somnis, mentre la calma es va endinsant a cada pam de terra, a cada centímetre de la nostra llar. És just en aquest precís instant quan el cor comença el seu batec més accelerat, els ulls cerquen la correspondència d'uns altres miralls, perquè els segueixin amb complicitat. Tot queda implícit a l'aire, només resten unes passes fins a l'infinit. Les mans acaronen els espais que ens separen, amb delicadesa, sense pressa, contornejant les formes sinuoses, els rius, els llacs i el mar. La respiració s'accelera a cops de tramuntana, que esdevé un cicló enfurismat. Tot sacseja, tot tremola, llampecs, espurnes, el foc, mil colors cobreixen el meu cel i la humitat que llisca de nou per les meves galtes: el riu s'ha desbordat per un excés de felicitat.

LLÀGRIMES DE FELICITAT (1)

...Llàgrimes de felicitat...

Ja la tinc, ja li conec el rostre, el nom, la meva nena, l'altra, un regal de la providència o de l'atzar; un impuls sobtat que s'ha vist materialitzat en forma de fill; una nova família a la distància per qui vetllaré i que formarà part dels meus somnis, preocupacions, alegries i tristeses, malgrat no podré acaronar-la, ni tan sols veure-la somriure. Ja té un pare i una mare que la cuidaran però em sentiré responsable de tot el que li ocorri a partir d'aquest moment. Voldré conèixer com progressa, com es relaciona amb el seu entorn, què li preocupa, què li agrada, què li agradaria. Ara ja tinc dues filles nascudes quasi simultàniament però només separades per un espai físic o virtual però ambdues niaran a dins del meu cor al compàs dels meus batecs.

Benvinguda sigues a la meva vida Rathnamma.

Una llàgrima de felicitat cap a Anantapur perquè t'arribi cap a tu i alhora també cap als teus.

LLÀGRIMES D'EMOCIÓ (1)

...Llàgrima d'emoció motera...

Avui finalment m'he decidit, després de no sé quants anys que insisteixen, finalment m'he comprat un casc per anar amb moto. Sí, allò de la moto que us havia dit. El problema era la meva por, el pànic a la velocitat, a com s'havia d'agafar els revolts. En una paraula, POR A LA MOTO. Ja m'havien passejat per caminets entre les vinyes, ja, però em semblava com si anés muntada a una atracció de Port Aventura. Deveu pensar que exagero, però era així. Però tinc un marit MOTERO i què hi farem! Tant d'insistir que l'acompanyés en els seus passejos que finalment avui m'he decidit.
A banda del ridícul que m'ha fet sentir el fet d'haver d'anar amb aquella endròmina damunt del cap, pesant, talment com si fós un cap-gros (espero no ofendre cap motero) l'experiència ha estat força emocionant! Una passejada d'una hora des de Vilafranca fins el pantà de Foix, arribant a Vilanova i tornada cap a casa.
Us confesso que al principi això d'haver d'inclinar-se tant a les corbes no ho veia massa clar, em semblava que es tombaria la moto però després d'unes quantes embestides ja li he trobat el traç.
El segon problema era com em subjectava, ai mare! No el podia abastar amb els meus bracets, és que ell en fa dos com jo d'amplada i alçada (bé, no tant però és que sóc una mica menudeta i tot ho veig més gran del normal). O sigui que finalment m'he agafat al seu cinturó de la jaqueta i llestos. Carretera i manta com se sol dir!!! Ara, els braços m'han quedat dolorits de tant apretar per no caure (no és pas que anés a caure però per precaució, més val prevenir que ... ja sabeu). Hem fet una foto però em sembla que de moment no la pejaré, encara no ho tinc ben assimilat.
Per cert, malgrat tots aquests detalls, ha estat tot un plaer la passejada notant l'aire que era bastant càlid i agradable; admirant el paissatge, els boscos, les vinyes que comencen a despertar de l'hivern; l'aigua del pantà (una mica verdosa en alguns colzes a prop de la carretera) i la gent al recer amb les canyes a punt per passar-hi la nit, d'altres asseguts amb un llibre a la mà (qui sap què llegien!); els pocs núvols que ens acompanyaven; les motos que ens anàvem creuant (sabeu que existeix un llenguatge específic entre els moteros?, bé jo encara no el conec, ja tinc prou feina en procurar no caure...); i la sensació d'estar volant enmig de tota aquesta bellesa natural (molt poètic). LLàstima que també hi havia cotxes en alguns trams i això ho desvirtuava tot però no els prohibirem pas que circulin quan jo vagi de passeig oi?
Tota aquesta emoció primerenca ha valgut una llàgrima, una llàgrima d'emoció. Ara ja estic a punt per anar a les "quedades" (paraula del llenguatge motero que vol dir trobades de moteros per fer un passeig conjunt).
Quan faci la primera ja us explicaré com ha anat. Estan esperant que em decideixi i fins i tot m'han dit que faran un recorregut fàcil i suau perquè m'hi vagi acostumant. Són una gran gent i els ho agraeixo de debò.
Ara ja sabeu què hi fa una poetessa entre moteros.
I vosaltres, sou moteros? Heu pujat mai a una moto?

LLÀGRIMES SOMRIENT (1)

Bé, aquí teniu la primera llàgrima de la Violant. No és una llàgrima amarga, ni trista, ni emotiva, ni enamorada, ni enfadada. Res d'això. Una llàgrima ben diferent. Un esclat de rialla desbordada que va deixar anar aquesta petita llàgrima.
Compartiu-la amb mi malgrat estigui en un llenguatge diferent al nostre, però com que som plurilingües no tindrem cap problema per entendre-la oi?
Per cert l'he trobada en un foro de "moteros", sí, heu llegit bé! Bé, això de les motos ja us ho explicaré un altre dia.

.....Llàgrima riallera......

>> >> >GALLEGOS VERSUS AMERICANOS (es verídico) >> >> > >> >> > >> >> >CONVERSACIÓN REAL GRABADA DE LA FRECUENCIA DE EMERGENCIA >>MARÍTIMA >> >>CANAL >> >> >106, EN LA COSTA DE FINISTERRA (GALICIA), ENTRE GALLEGOS Y >> >>NORTEAMERICANOS, >> >> >EN OCTUBRE, 16 DE 1997 (es verídico) >> >> > >> >> >Gallegos: (ruido de fondo).... Les habla el A-853, por favor, >> >>desvíen su >> >> >rumbo quince grados sur para evitar colisionarnos... Se >>aproximan >> >>directo >> >> >hacia nosotros, distancia 25 millas náuticas. >> >> > >> >> >Americanos: (ruido de fondo)... Recomendamos que desvíen su >>rumbo >> >>quince >> >> >grados norte para evitar colisión. >> >> > >> >> >Gallegos: Negativo. Repetimos, >>desvíen su rumbo quince grados sur >> >>para >> >> >evitar colisión. >> >> > >> >> >Americanos: (otra voz americana) Al habla el Capitán de un >>navío >> >>de los >> >> >Estados Unidos de América. Insistimos, desvíen ustedes su >>rumbo >> >>quince >> >> >grados norte para evitar colisión. >> >> > >> >> >Gallegos: No lo consideramos factible ni conveniente, les >> >>sugerimos que >> >> >desvíen su rumbo quince grados sur para evitar colisionarnos. >> >> > >> >> >Americanos: (muy caliente) LES HABLA EL CAPITÁN RICHARD JAMES >> >>HOWARD, AL >> >> >MANDO DEL PORTAAVIONES USS LINCOLN, DE LA MARINA DE LOS >>E.E.U.U., >> >>EL >> >> >SEGUNDO NAVÍO DE GUERRA MÁS GRANDE DE LA FLOTA NORTEAMERICANA. >> >>NOS ESCOLTAN >> >> >DOS ACORAZADOS, >>SEIS DESTRUCTORES, CINCO CRUCEROS, CUATRO >> >>SUBMARINOS Y >> >> >NUMEROSAS EMBARCACIONES DE APOYO. NOS DIRIGIMOS HACIA AGUAS >>DEL >> >>GOLFO >> >> >PÉRSICO PARA PREPARAR MANIOBRAS MILITARES ANTE UNA EVENTUAL >> >>OFENSIVA DE >> >> >IRAQ. NO LES SUGIERO... LES ORDENO QUE DESVÍEN SU CURSO QUINCE >> >>GRADOS >> >> >NORTE!!!!! EN CASO CONTRARIO NOS VEREMOS OBLIGADOS A TOMAR LAS >> >>MEDIDAS QUE >> >> >SEAN NECESARIAS PARA GARANTIZAR LA SEGURIDAD DE ESTE BUQUE Y >>DE >> >>LA FUERZA >> >> >DE ESTA COALICIÓN. UDS. PERTENECEN A UN PAÍS ALIADO, MIEMBRO >>DE >> >>LA OTAN Y >> >> >DE ESTA COALICIÓN... >> >> >POR FAVOR, OBEDEZCAN INMEDIATAMENTE Y QUITENSE DE NUESTRO >> >>CAMINO!!!!! >> >> > >> >> >Gallegos: Les habla Juan Manuel Salas Alcántara. Somos dos >> >> >>personas. Nos >> >> >escoltan nuestro perro, nuestra comida, dos cervezas y un >>canario >> >>que ahora >> >> >esta durmiendo. Tenemos el apoyo de Cadena Dial de La Coruña y >>el >> >>canal 106 >> >> >de emergencia marítimas. No nos dirigimos a ningún lado ya que >> >>les hablamos >> >> >desde tierra firme, estamos en el faro A-853 Finisterra, de la >> >>costa de >> >> >Galicia. No tenemos la más **** idea en que puesto estamos en >>el >> >>ranking de >> >> >faros españoles. Pueden tomar las medidas que consideren >> >>oportunas y les dé >> >> >la **** gana para garantizar la seguridad de su buque de >>mierda, >> >>que se va >> >> >a hacer hostia contra las rocas, por lo que volvemos a >>insistir y >> >>le >> >> >sugerimos que lo mejor, mas sano y más >>recomendable es que >> >>desvíen su rumbo >> >> >quince grados sur para evitar colisionarnos.....!!!! >> >> > >> >> >Americanos: Bien, recibido, gracias. >> >> >

LES PRIMERES LLÀGRIMES

Hola blocaires, avui comença una altra aventura, l'aventura de les emocions.

Us aniré explicant les coses que de sobte em provoquin una llàgrima. La voldré compartir amb vosaltres.

Us espero a la primera llàgrima!

Violant