Encara no he assolit el grau de poeta/poetessa, no des del meu punt de vista exigent doncs em manca la destresa i la pràctica que es forja amb els anys. Recentment algú que sí que n'és m'ha dit "no tinguis por", "no hi ha cap manual que ho defineixi". M'imagino que un poeta és aquell qui ho sent, qui expressa alguna cosa, sentiment, situació, fragment d'un segon, una emoció, una imatge. La vida dóna molts tombs i la meva no és pas diferent a la resta, o sí? Quan la majoria es conforma amb la monotonia, les coses pre-sabudes i sense sorpreses jo sempre miro de cercar una nova emoció a totes les coses que s'aturen davant dels meus ulls, dins de tots els meus sentits sensorials i extra-sensorials. I no en tinc prou de percebre'ls que intento capturar-los i deixar-los tintats de mots versats o prosats amb la modesta intenció de deixar la meva empremta i el rastre de la meva existència. Quina gosadia més gran oi?
Recentment he descosit un malentès que m'havia brodat jo mateixa mentre cercava l'atenció d'un poeta experimentat, mentre somniava que tot podia ser possible, una idea, un desig, un somni, un propòsit, un objectiu i mentre anava fent camí cap a la realitat m'he impregnat de noves sorpreses, nous coneixements i nous amics.
Quan rebobino i miro cap enrera la pel·lícula registrada m'adono que sí, els somnis es compleixen i tot és possible, no hi ha barreres per a les emocions.
Tot plegat m'ha fet lliscar una nova llàgrima dolça, una llàgrima de poeta i tot gràcies a tu Jordi LLavina.
