LLÀGRIMES DE SHOCK

Fa anys que no escric en aquesta pàgina. Fa anys que vaig aturar el meu rellotge vital per viure noves experiències, reptes diaris que m'havien de curtir la pell per fer-la més elàstica i resistent als embats de la vida.
Avui retorno a aquest espai per retre homenatge a una persona que em va obrir la porta a una nova dimensió, una dimensió dotada de llibertat i comprensió de la immensitat de l'Univers, de la matèria, de l'espai i del temps.
Em vas donar les claus perquè pogués cercar per mi mateixa totes les respostes. I continuo buscant-les, aturant-me a cada passa per extreure'n el primer raig.
Avui que ja sé caminar sola, deixo anar la meva llàgrima original, la més autèntica i pura, la que guardava sota clau, perquè t'arribi allà on has decidit fer el teu nou camí lluny de condicionants i de cadenes perquè viatgi amb tu i t'acompanyi cap a l'eternitat. D'aquesta manera podré seguir el teu rastre i veure com s'il·lumina tot l'Univers durant la nit.

Descansa en pau Jordi.

Sempre estaràs aquí ja que mai no has marxat.

LLÀGRIMES D'INDIGNACIÓ (1)

Sovint la ràbia ofega la raó cegant els ulls i el cor amb actes vandàlics, assasins, inhumans, ...

Des de que vaig deixar enrere l'any passat he notat com la ràbia m'apareixia amb petites gotes granuloses damunt la pell que fonia amb la visualització mental d'uns ulls foscos que emanaven pau i serenitat (el número 1). He hagut d'apaivagar tots els impulsos que regeixen el meu signe de foc amb la serenor de la nit. He notat la teva presència que em cridava paciència, calma, atura't, no actuïs, observa, analitza, no jutgis, espera, perdona. T'he fet cas, no ho he denunciat als mossos, no m'hi he encarat cara a cara, no he acusat sense proves. M'he aturat i observo la vida. No vull baixa el graó que m'ha costat tant de temps de guanyar, no vull rodolar escales avall per un impuls puntual. Seguiré el meu camí foragitant qualsevol obstacle que intenti fragmentar el meu trajecte. Cap amenaça podrà torçar el meu tronc vital. Gràcies per enviar-me les teves bones vibracions.

Mentre combatia internament m'ha arribat un documental en powerpoint que crec que hauríeu de veure i enviar a tothom qui coneixeu. La veritat s'ha de conèixer, la ràbia s'ha d'abandonar.

Aquest post va dedicat a tu Rachel Corrie, per tot el teu esforç i lluita que ha acabat amb la teva vida. Nosaltres no t'oblidarem mai.

NOTA: qui vulgui veure el documental em pot escriure al meu mail (violant@violantdebru.com) i li faré arribar. No he sabut com penjar el powerpoint al blog.

LLÀGRIMES DE CONSCIÈNCIA (3)

Què sóc? Què som?
Som això!
http://sites.google.com/site/kendaumin/fitxers/yo-soy-eso.pdf?attredirects=0

LLÀGRIMES BLOCAIRES (1)

Ja fa uns pocs anys que vaig obrir aquest bloc amb l'impuls de serigrafiar aquells moments que per petits que fossin em produien una esgarrifança perceptible dins la meva pellofa de carn. Petites riuades carregades d'emocions que lliscaven per les dunes pigades fins a fondre's damunt una rajola decorada. Són les meves llàgrimes diverses que he volgut revelar davant d'aquesta pantalla ubiqua, aquesta mirada comú, aquest espai reduït i gran a la vegada que muta constantment mentre movem els dits i els premem amb la insistència de l'índex desafiant, aquell que indica on, quan, amb qui, perquè. De fet mitjançant aquesta finestra he vist passar diverses mirades que m'han aportat bocins de felicitat, amistats anònimes i distants, coneixences futures, la màgia i la tendresa d'aquell moment puntual. Totes elles úniques i valuoses, manifestades i silencioses, ombres damunt la pantalla que s'obre al món, al meu punt de vista particular. A mesura que passen els dies i afegeixes nous escrits vas agafant tendresa cap als visitats que hi passen i deixen el seu peatge, un granet del seu entorn, un rajolí de sentiments. Voldries trobar-te'ls i compartir unes mirades, unes paraules i sobretot uns somriures que són tan necessaris, però són persones que viuen a l'altra costat del portal i resulta quasi improbable coincidir físicament en l'espai.

D'altres vegades tens l'ocasió de coincidir en un punt, uns minuts, uns segons, i aquell anonimat que cobejaves amb cert recel es despulla mostrant l'autèntica identitat. Avui ha estat un d'aquests dies, o més ben dit, nits que he pogut conèixer en persona a dos poetes blocaires, en Santi Borrell i en Ricard Garcia, dues belles persones a qui encara no he conegut suficientment, tenim tot el temps del món, l'infinit de l'Univers. Tampoc voldria oblidar-me dels poetes David Figueres (un altre blocaire) i en Pere Rovira (poeta i traductor) que ens han delectat amb la seva veu i els seus poemes, uns poemes personals i traduïts que ens han emocionat. En David ha recitat alguns dels seus poemes inèdits amb una serenitat per a mi envejable; en Pere ja més experimentat ha brodat la seva rapsòdia amb un ventall de poemes selectius i traduccions personals cosa que ha provocat una casualitat d'aquelles que no t'esperes: ha recitat un poema traduït del poeta francès Pierre de Ronsard, el mateix a qui vaig visitar-li la seva casa de naixement aquest estiu (traurà una traducció de les seves obres l'any vinent).

Tantes emocions contingudes, tantes sorpreses inesperades, tants moments irrepetibles m'han provocat aquesta llàgrima múltiple i diversa, una llàgrima blocaire per a cada poeta que he pogut mirar directament als ulls. Per a vosaltres, David, Santi, Ricard i Pere, quatre llàgrimes de la Violant. I totes elles gràcies també a la Kinzena Poètica.

LLÀGRIMES DE CONSCIÈNCIA (2)

Voldria aturar el meu rellotge ara que encara sóc a temps de canviar els filtres que em distorsionen les imatges, els sentiments i els cinc sentits. Com podem saber que el que percebem a través de senyals que viatgen a través de contactes entre neurones és real? Quina certesa tenim que allò percebut ho sigui de la mateixa manera i magnitud per a totes les persones? I si hi ha quelcom més que ens envolta i no ho podem percebre perquè ens manca algun altre sentit o punt de contacte? Us heu adonat mai de la quantitat de pols que ens envolta quan aquesta s'observa a contrallum? Hi haurà una dimensió paral·lela a la nostra o qui no diu que n'hi ha més que no podem veure perquè no en som conscients? I si resulta que només som una ínfima part d'una entitat molt més gran i infinita i a la vegada estem fets d'entitats minúscules, petits móns que constitueixen el nostre cos? Una munió de bactèries associades i unides per un magnetisme que les ha organitzat dotant-les de diferents funcions per treballar conjuntament i a la vegada aïlladament les unes de les altres. En seran conscients de que formen part del nostre cos? En som conscients que formem part d'alguna cosa més gran, superior, inabastable pels nostres sentits? I mentre la natura segueix el seu curs, els "humans" ens capfiquem en obtenir poder econòmic, polític, físic o moral i ens oblidem que o anem tots d'acord o acabarem dispersos en l'Univers, aquesta entitat que ni tan sols n'és conscient de la nostra existència. Cal que seguim cultivant l'odi i l'ambició? Pensem-hi, perquè som TOT i no som RES.

LLÀGRIMES D'IMPOTÈNCIA (1)

Cada dia truquen a la meva porta persones que llueixen una esperança a la mirada, duen a la mà un paper escrit que detalla tota la seva vida passada, aquell recorregut personal dins del laberint laboral que ha topat amb les limitacions de nivell, barreres econòmiques, situacions forçades, decepcions col·lectives, incomprensió jeràrquica i imposició social. Tot una espiral de successos que teixeixen el currículum vitae de cadascú i que ara porten dins d'un sobre o penjant dels dits amb l'esperança frustrada d'incloure un nou apartat al repertori indefinit que encara els resta completar. Jo me'ls miro amb tendresa i per uns instants em canvio els papers, sóc jo la que recorre tots els portals buscant una oportunitat, amb el meu historial divers i plural, amb aquell neguit sobre el dubte de la impressió causada, amb la incògnita de si es llegiran tots els esforços realitzats fins el moment, de si seré l'afortunada en l'elecció, però penso com em poden valorar si no em coneixen. I penso, com els puc jutjar si no els conec, només uns paràgrafs em detallen la seva vida, però no tota.

Cada dia veig passar tota classe de rostres il·lusionats, esperançats i amb ganes d'omplir el seu currículum personal. Però la meva resposta no pot ajudar-los en el seu recorregut, les càrregues fiscals, les hipoteques, les lleis de contractació, les ajudes nul·les per part de l'Estat i l'actual situació d'incertesa no em permet ajudar-los, tan sols els puc oferir unes paraules d'ànim i desitjar-los molta sort, ja que tots la necessitarem per poder afrontar aquesta crisi que promet ser més dura que la del 29...i tot plegat m'ha provocat una llàgrima d'impotència, una llàgrima per cada un que ha passat i seguirà passant pel meu portal.

LLÀGRIMES D'AMISTAT (1)

Els pensaments tenen el poder de fer-nos creure qualsevol esdeveniment imaginari, d'interioritzar una percepció errònia de la realitat, la de cadascú, cobrint la veritat d'un filtre obscur i enteranyinat que fa difícil veure la claredat de l'entorn. I mentre restava submergida en aquesta teranyina confosa i falsa tenia l'impuls de cercar les respostes que tant buscava, el perquè de la distància còsmica i forçada entre el Sol i la Lluna, el motiu que impedia connectar l'u amb el dos, perquè m'entristia davant la pèrdua de la font d'il·luminació, de l'amistat a distància, d'aquella finestra que s'obria de nit per deixar volar l'esperit lliure que duia a dins, ara només reclòs als records imaginaris del passat inexistent. La porta l'havia deixada mig oberta per si retornava l'aire fresc i renovador que llevava les meves lleganyes, només era una possibilitat, potser un miratge o una realitat. Potser és que mai te'n vas anar del tot, potser sempre vas restar aquí. Gràcies pel teu missatge. Un petó d'amistat.

http://es.youtube.com/watch?v=F0FvG9GO8Qs