Tenia un amic amb qui compartia una afició, un amic trobat per atzar mentre bussejava en aquest mar de bits. Era d'aquelles persones que ho donaven tot per als amics i familiars, sempre entregat, sempre optimista i lluitador que no li feia por els nous reptes, les aventures diàries, les emocions sobtades, els nous coneixements i les vivències del moment, les poesies de la vida. Compartíem les ganes d'aprendre, de descobrir el vertader sentit d'aquesta vida tan supèrflua i material basant-nos amb un principi fonamental perdut generació rera generació, el sentit de la intuïció, el de l'observació, el de l'amor. Ell ha volgut seguir el seu camí de descoberta al seu interior, doncs la seva evolució més avançada així ho requeria, però per fer-ho havia de fer un nou pas, anar-se'n i desaparèixer. Ho acaba de fer i aquest acte m'ha provocat una nova llàgrima, aquest cop de tristesa i a la vegada de felicitat ja que sé que es dirigeix directament cap al nucli de la vertadera felicitat. Avui ja no t'he pogut felicitar pel teu aniversari però estiguis on estiguis segur que ets feliç i ple de nova sabiduria regalant amor a vessar.
Gràcies per haver compartit amb mi un bocinet del teu coneixement.
Un petó molt gran.
dissabte, de maig 17, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
